La cançó de gesta genuïna era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins als heterogenis de fires o peregrinacions. Principalment se centrava en moments gloriosos o en personatges famosos del passat d’un país i, així, esdevenia el que hom podria anomenar història del poble , en la qual té cabuda la fantasia, la imaginació i, fins i tot, la deformació de la realitat, normalment producte de la llegenda. Al costat de la tasca dels historiadors o annalistes més o menys erudits que refeien el passat en llibres cultes en llatí, les cançons de gesta pretenien d’informar una gran massa emotivament sobre aquest passat. Com és natural, tota cançó de gesta té un autor primer, bé que una característica del gènere és la seva evolució d’acord amb els canvis de gusts del públic. Però la personalitat de l’autor resta sempre amagada. Això justifica el caràcter popular de les cançons de gesta primitives i algunes peculiaritats de llur estil: l’acció lineal, les volgudes repeticions de versos o sèries de versos, la interpel·lació joglaresca al públic, la manca d’artificis retòrics, etc. Molt divulgades ja les cançons de gesta, en el pas del s. XII al XIII aparegueren escriptors de formació literària culta, i que solien signar, els quals refongueren els vells temes. En aquesta etapa, el gènere, evidentment influït per la novel·la, anà convertint-se en un tipus de literatura destinat a la lectura, moment que correspon al de la seva transcripció en manuscrits més luxosos, a vegades bellament ornamentats i miniats. En una darrera etapa, iniciada al s. XV i poc temps després molt divulgada gràcies a la impremta, les cançons de gesta, ja prosificades, esdevingueren semblants als llibres d’aventures i, en aquest estat, perduraren, sobretot entre la pagesia, fins al s. XIX, que començaren a ésser estudiades pels filòlegs i publicades com a texts clàssics de la literatura medieval. Normalment, entre els esdeveniments històrics que hi són narrats i la data de la cançó de gesta hi ha una gran distància cronològica, cosa que planteja a la crítica un dels problemes més discutits i encara avui no resolts. En llengua francesa han estat conservades un centenar de cançons de gesta, conjunt que, des de l’edat mitjana, hom divideix en tres grups temàtics. El de Carlemany, amb la Chanson de Roland ( cançó de Rotllà), la més important i potser la més antiga, i que constitueix una autèntica història poètica de l’emperador franc, des de la infantesa i joventut ( Berte aus grans pies , Mainet ), la seva fabulosa peregrinació a Jerusalem i Constantinoble ( Pèlerinage Charlemagne ) i les seves campanyes guerreres ( Aspremont , Fierabras , Otinel , Anseïs de Cartage , Chanson de Saisnes , etc). Un altre grup, el de Guillaume, narra les aventures de diversos personatges que, sovint sense suport històric, són vinculats al llinatge de sant Guillem de Tolosa. Hi destaca la Chançun de Guillelme ( cançó de Guillem), l’acció de la qual és situada a Barcelona i a l' Ar champ , part de la costa catalana entre Barcelona i Girona. A aquest grup pertanyen també els petits cicles dedicats a Girart de Vienne i a Aymeri de Narbonne i el constituït per les cançons Li coronemenz Loois , Charroi de Nîmes , Prise d’Orange i Moniage Guilaume . La feblesa de la monarquia francesa durant els s. XI i XII suscità cançons de gesta on el protagonista és un vassall rebel. Entre aquestes destaquen la de Raoul de Cambrai, les relatives a Ogier le Danois i la de Renaut de Montauban. En un provençal abundós de pictavinismes fou escrita la cançó de Girart de Rossilhó, basada en el mateix personatge històric que el Girart de Vienne. En provençal destaquen també Ronsasvals i Rollan a Saragossa . Els joglars que viatjaven pel nord d’Itàlia hi divulgaren un bon nombre de cançons de gesta franceses en una forma lingüística híbrida, denominada francoitalià, que els permetia d’ésser entesos pel públic. Aviat els mateixos italians escriviren cançons de gesta i ho feren en francoitalià, com l' Entrée d’Espagne , d’un poeta paduà del s. XIII, o la Prise de Pampelune de Nicolò da Verona . Per aquest camí la llegenda francesa rotllandiana donà origen als Orlandi italians de Boiardo i Ariosto, poemes cultes renaixentistes. En castellà hom destaca el Cantar de Mio Cid ( cançó del Cid), i existeix encara un fragment de cent versos, Roncesvalles que cal considerar, sens dubte, navarrès i no pas castellà. L’epopeia castellana s’ha perdut, però es conserva en gran part prosificada en cròniques, fins a tal punt, que de vegades pot ésser reconstruïda, com s’esdevé amb el Cantar de los infantes de Salas, i perviu encara en la tradició del romancer. A Catalunya, semblantment, els estudis iniciats per Manuel de Montoliu i seguits per Ferran Soldevila i Miquel Coll i Alentorn han provat que existí una epopeia catalana, de la qual no resta cap rastre en forma original, però que hom entreveu i molt sovint hom pot reconstruir gràcies a haver estat prosificada en les cròniques de Jaume I, de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner. Així, hom pot afirmar que existiren cançons de gesta catalanes sobre Guillem Ramon de Montcada i la unió de Catalunya i Aragó, sobre la batalla d’Úbeda, o de les Navas de Tolosa, sobre la llegenda de l’engendrament de Jaume I, sobre les conquestes de Mallorca i de Múrcia, etc. Sembla que algunes d’aquestes cançons devien ésser una mena de reportatges en vers, impulsats per la casa reial o per informar al poble dels detalls emotius de les grans empreses bèl·liques o per preparar políticament un ambient. Devien ésser divulgades per certs recontadors de noves, dels quals parla Ramon Llull. Les cançons de temàtica més vella i llegendària devien constituir el repertori de certs narradors de gestes antigues ( referendarii gestorum antiquorum ) esmentats en documents catalans de la primera meitat del s. XIV.
f
Literatura