El cànon de l’Antic Testament es formà gradualment al llarg de la història d’Israel. La troballa pel rei Josies (621 aC), al temple de Jerusalem, de l’anomenat llibre de la Llei (Torà) —recopilació deuteronòmica de les tradicions jahvista i elohista— suposà el principi d’un cos oficial de revelació; hom el guardava a l’arca de l’aliança, i havia d’ésser reconegut i declarat sagrat pels dirigents religiosos, profetes i sacerdots. La Llei fou dividida en seccions, a fi de poder ésser llegida públicament en la seva totalitat en un període de temps determinat en la litúrgia i el culte. Gradualment i sota una extrema vigilància foren acceptats d’altres escrits d’homes imbuïts de Déu, que tinguessin relació amb la Llei, i que formaren una altra col·lecció (els Profetes o Nebi'im), completa probablement vers el 200 aC. Més tard, a aquesta tradició, encara en curs de formació vers el 130 aC, s’afegí una tercera col·lecció (els Llibres Sapiencials o Ketubim), i fou considerada ja com un conjunt acabat, el contingut del qual no era lícit de modificar. Vers la fi del segle I dC, el quart llibre d’Esdres fa suposar que el nombre de llibres era de 24; Flavi Josef parla de 22 (potser modificació suggerida per les lletres de l’alfabet hebreu). Després de la caiguda de Jerusalem (70 dC), en l’intent de conservar els escrits sagrats, els fariseus en redactaren el catàleg al sínode de Jàmnia (vers 90-100) partint de dos principis: que els llibres fossin redactats en hebreu i que fossin anteriors a Esdres. Tanmateix, la comunitat jueva de Palestina i l’hel·lenística d’Alexandria (per a la qual havia estat feta la versió grega dels Setanta) continuaren discutint (segle II dC) la canonicitat d’alguns llibres que la comunitat alexandrina havia acceptat (aquests llibres són anomenats deuterocanònics pels catòlics, apòcrifs pels protestants). Segons el Talmud, el cànon breu (judaic) fou virtualment establert a la fi del segle II dC. L’Església cristiana no se sentí lligada a les decisions de Jàmnia i dels escriptors rabínics posteriors, i així els primers pares de l’Església citaren els llibres deuterocanònics. L’Església primitiva acceptà la versió dels Setanta o cànon alexandrí, i la popularitat que aviat adquirí el cànon llarg es reflecteix en l’ús litúrgic i en les pintures de les catacumbes, inspirades en temes dels llibres deuterocanònics. A partir, però, del segle IV, aquest criteri vacil·là: sant Jeroni, que en un principi havia acceptat el cànon llarg, influït pels rabins acabà admetent com a inspirats només els llibres del cànon breu, mentre els concilis africans (Hipona, 393; Cartago, 397 i 418) establiren la llista llarga, igualment que Innocenci I (402-17). L’opinió continuà dividida als segles següents, fins que el cànon llarg fou confirmat al concili de Florència (1441) i ratificat pel concili de Trento el 1546, que definí de manera formal els llibres que en formaven part. D’altra banda, les Esglésies protestants, en no admetre algunes de les doctrines dels llibres “apòcrifs”, es limitaren a no reconèixer-ne l’autoritat doctrinal i els acceptaren com a útils per a l’edificació espiritual; l’Església anglicana, això no obstant, els inclou en la seva Bíblia. L’Església ortodoxa tingué una opinió vacil·lant. Després de la Reforma, el patriarca Ciril Lucar afavorí la doctrina dels protestants, però la seva Confessió fou reprovada pels seus successors i pels sínodes de Constantinoble i de Jerusalem el 1672. La postura catòlica fou reafirmada novament el 1870 pel Concili Vaticà I. El cànon del Nou Testament ha estat també el resultat d’un procés gradual. Al costat de les col·leccions d’escrits apostòlics formades per llur intercanvi entre les primeres comunitats cristianes, sorgiren llibres espuris, que hom anomenà apòcrifs. Un manuscrit descobert per L.A. Muratori (dit cànon de Muratori) conté la llista de llibres reconeguts com a canònics a Roma a la fi del segle II: els quatre evangelis, les epístoles de Pau (llevat de la dels Hebreus), dues epístoles de Joan, l’epístola de Judes i l’Apocalipsi. Sorgiren dubtes sobre aquest darrer i sobre l’epístola als Hebreus, però ja des de la fi del segle IV fou acceptat el cànon actual del Nou Testament, ratificat pel concili de Trento. Les Esglésies protestants n'admeten els mateixos llibres que la catòlica.
m
Bíblia