Propugnava el retorn al primitiu esperit franciscà de pobresa integral i llibertat de predicació. Fou aprovat per Climent VII el 1528, bé que estigué sota la jurisdicció dels frares menors observants fins el 1619. Els papes de la contrareforma, dins la qual l’orde féu un paper important, el defensaren i en diverses ocasions el declararen orde franciscà. Els caputxins s’han dedicat a l’evangelització i a les missions populars. Per llur iniciativa fou fundada la Congregació de Propaganda Fide, el 1662. Actualment l’orde rep el nom oficial d'Ordo Fratrum minorum S. Francisci Cappuccinorum, i té 16 000 religiosos, repartits en 60 províncies.
Als Països Catalans els caputxins entraren cridats pel Consell de Cent de Barcelona, ciutat on s’establiren el 1578, procedents de Nàpols, sota la direcció d’Arcángel de Alarcón de Tordesillas; foren hostatjats provisionalment al convent recol·lecte de Santa Madrona i Montjuïc i a la rectoria de Sant Gervasi de Cassoles; s’establiren definitivament al convent de Santa Eulàlia fundat (1578) al desert de Sarrià. Tot i l’oposició dels franciscans observants (ajudats per Felip II de Castella), s’expandiren ràpidament: el 1596 fundaren la província de València, i el 1598, la d’Aragó; entre el 1623 i el 1657, amb els caputxins valencians, intentaren d’establir-se a Palma (Mallorca). El caràcter popular de l’orde en la predicació i el fet que visquessin de captar de poble en poble els permeté de difondre devocions populars, com les quaranta hores. Al principi vivien en comunitats molt reduïdes i fins i tot ermitatges. Foren encomanades a caputxins diverses gestions públiques: Bernadí de Manlleu fou nomenat per la generalitat i el Consell de Cent ambaixador a Madrid (1640) per tal de negociar els problemes de l’allotjament; Ignasi de Sant Feliu Sasserra fou mitjancer entre Joan d’Àustria i el Consell de Cent a la rendició de Barcelona (1652); els caputxins de Santa Madrona de Barcelona (actual plaça Reial) intervingueren en l’apaivagament dels Rebomboris del Pa (1789).
El 1677 Carles II, malgrat la prohibició que els catalans es relacionessin amb Amèrica, concedí als caputxins del Principat les missions de l’illa de Trinitat, El Caroní i la Guaiana. Els caputxins de València crearen, ja el 1645, missions al Congo, i el 1678, als Llanos de Caracas; el 1694 fundaren la missió de Santa Marta (Colòmbia). L’exclaustració del 1791 al Rosselló i del 1835 a la resta dels Països Catalans ajudà a l’expansió de les missions americanes: Veneçuela (1842), Guatemala, Panamà, Costa Rica i Mèxic, i, el 1874, l’Equador (cridats pel president García Moreno), d’on passaren a Colòmbia (Caquetá, Putumayo, Leticia), les quals missions, en part, depenen encara de la província catalana; els valencians fundaren al nord de Colòmbia les missions de Ríohacha, Valledupar i les illes de San Andrés.
Els caputxins es reintroduïren al Principat el 1863 amb el convent d’Arenys de Mar, sota el pretext legal de formar missioners per a les Carolines, i al País Valencià amb el convent de Massamagrell (Horta), el 1879. De primer, els convents dels Països Catalans estigueren inclosos en la província d’Espanya (de la qual fou superior Joaquim de Llavaneres en 1881-89), subdividida aviat en diverses províncies: la de València, unida a la Toledana (1889-98), i la de Catalunya, unida a la de Navarra i Aragó (1889-1900). De la de València sortiren dos generals de tot l’orde (Joan de València, en 1830-36, i Melcior de Benissa, en 1926-32); de la de Catalunya (a la qual s’ajuntà el convent de Mallorca) es destacaren les figures del cardenal Vives i Tutó (1854-1913), que lluità al costat de Pius X contra el Modernisme, el literat Rupert M. de Manresa, i Miquel d’Esplugues (1867-1936), el qual, amb la seva destacada personalitat, donà una orientació, nova a l’orde, de recerca científica i, alhora, favorable al moviment catalanista: el 1907 fou fundada la primera revista eclesiàstica catalana amb rigor científica: Estudis Franciscans, i el 1925, la primera revista catalana de filosofia: Criterion, ambdues dirigides per ell.
La província de València, excepció feta d’Emili de Sollana, restà molt al marge del moviment de presa de consciència col·lectiva. Després de la guerra civil de 1936-39 (el 1936 foren assassinats molts caputxins, de gran part dels quals ha estat iniciat el procés de beatificació), reprengueren la línia anterior: es destaca a Barcelona la fundació (1948) de Franciscàlia, institució de tipus cultural, i la reaparició de Criterion el 1959.
Convents caputxins dels Països Catalans
| Província de Catalunya | |
| Sarrià (Barcelona) | 1578-1835 i des del 1887 |
| Montcalvari (Barcelona) | 1578-1714 |
| Valls (Alt Camp) | 1579-1835 |
| Perpinyà1 | 1580-1791 i des del 1858 |
| Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) | 1580-1596 |
| les Ermites (Girona) | 1581-1707 |
| Ceret (Vallespir)1 | 1581-1791 i 1871-1881 |
| Manresa | 1582-1835 i des del 1883 |
| Solsona | 1582-1835 |
| Sant Celoni (Vallès Oriental) | 1582-1835 |
| Vilafranca del Penedès | 1582-1835 |
| Blanes (Selva) | 1582-1835 |
| Banyoles (Gironès) | 1583-1638 |
| Granollers (Vallès Oriental) | 1584-1835 |
| Figueres (Alt Empordà) | 1584-1835 |
| Prada (Conflent)1 | 1586-1791 |
| Tarragona | 1589-1835 i des del 1907 |
| Tuïr (Rosselló)1 | 1589-1791 |
| Vinçà (Conflent)1 | 1589-1791 |
| Elna (Rosselló)1 | 1790-1791 |
| Lleida | 1598-1835 |
| Cervera (Segarra) | 1606-1835 |
| Vic (Osona) | 1607-1835 |
| Tortosa (Baix Ebre) | 1609-1835 |
| Igualada (Anoia) | 1609-1835 i des del 1881 |
| Mataró (Maresme) | 1610-1835 |
| Arenys de Mar (Maresme) | 1618-1835 i des del 1863 |
| Santa Madrona, a Montjuïc (Barcelona) | 1619-1713 |
| Santa Madrona, a la Rambla (Barcelona) | 1717-1835 |
| Corpus Christi (Girona) | 1624-1665 |
| Olot (Garrotxa) | 1627-1835 i des del 1884 |
| Tremp (Pallars Jussà) | 1627-1835 |
| Vilanova i la Geltrú (Garraf) |
1644-1835
|
| Sabadell (Vallès Occidental) | 1645-1835 |
| Palma2 | 1672-1906 i des del 1906 |
| Martorell (Baix Llobregat) | 1687-1835 |
| Calella (Maresme) | 1700-1835 |
| Torre Gironella (Girona) | 1711-1733 |
| Sant Antoni (Girona) | 1733-1835 |
| l’Ajuda (Barcelona) | des del 1884 |
| Pompeia (Barcelona) | des del 1908 |
| Tàrrega (Urgell) | 1910-1925 |
| les Borges Blanques (Garrigues) | des del 1920 |
| Vallvidrera (Barcelona) | des del 1950 |
| Província de València3 | |
| València | 1596-1835 i des del 1889 |
| Massamagrell (Horta) | 1597-1835 i des del 1879 |
| Albaida (Vall d’Albaida) | 1598-1835 |
| Ontinyent (Vall d’Albaida) | 1598-1835 |
| Biar (Alcoià) | 1598-1599 i 1716-1835 |
| Alacant | 1599-1835 i des del 1944 |
| l’Olleria (Vall d’Albaida) | 1601-1835 i des del 1886 |
| Sogorb (Alt Palància) | 1601-1835 |
| Alzira (Ribera Alta) | 1602-1835 i des del 1926 |
| Xàtiva (Costera) | 1607-1835 |
| Castelló de la Plana | 1608-1835 i des del 1903 |
| Sant Mateu del Maestrat | 1610-1835 |
| Oriola (Baix Segura) | 1611-1835 i des del 1880 |
| Xèrica (Alt Palància) | 1619-1834 |
| Cabdet (Castella) | 1635-1835 |
| Alberic (Ribera Alta) | 1698-1835 |
| Callosa d’En Sarrià (Marina Baixa) | 1721-1839 |
| Monòver (Valls del Vinalopó) | 1729-1835 |
| Montfort (Vinalopó Mitjà) | des del 1898 |
| Xixona (Alacantí) | 1903-1924 |
| Sant Jordi del Maestrat | 1909-1917 |
| 1 convents que foren incoporats el 1663 a la província caputxina de Tolosa de Llenguadoc; 2 fou fundat per caputxins del Principat d'Aragó, depengué de la província caputxina d'Aragó (1677-1726), de la de Catalunya (1727-1732) i del comissariat general (1736-1835), des del 1906 pertany a la de Catalunya; 3 depenen també de la província de València els convents de Totana (Múrcia) (1899) i de Múrcia (1616-1835 i des del 1949) | |