i carta | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

carta

naip
substantiu femeníf
Jocs
naip
jocs d'entreteniment jocs
Cadascun dels fulls rectangulars de cartolina amb figures pintades en un dels costats, que formen un conjunt de 48 a 52 elements dividits en quatre sèries o colls .

Serveixen per a jugar (joc de cartes), practicar exercicis de manipulació i il·lusionisme o per a l’endevinació (cartomància). També han tingut importància les cartes amb finalitats pedagògiques (al s XVIII eren freqüents les al·lusives a heràldica, llengües mortes, música, literatura, etc) o satíriques (al·lusives a personatges públics o mites populars, exaltant les virtuts cíviques durant la Revolució Francesa, etc). Hom atribueix l’origen de les cartes a l’Extrem Orient (Índia i Xina), i llur introducció a Europa als àrabs i als croats; els primers testimonis són del s XIV i reberen el nom àrab de na'īb (als Països Catalans les cartes eren conegudes amb el nom de naïp o naip ; foren introduïdes a la segona meitat del s XIV, i l’ofici de naiper és documentat des del s XV al XIX). Hom distingeix les cartes narratives de les de puntuació. Les primeres corresponien, a la Xina, a un sistema de símbols racionals i cívics representatius de l’univers, mentre que a l’Índia representaven les deu encarnacions de Vinu. Ambdós conjunts, formats per unitats de tela, bambú, vori o conquilla, representaven escenes o bé emblemes lligats a una escala de valors convencionals. Aviat les cartes narratives foren substituïdes, sobretot com a element de joc, per les de puntuació. Els naips àrabs introduïts a Europa foren al principi una mena de recordatoris de coneixements útils; es componien de 50 unitats distribuïdes en 5 colls de 10 cartes, les quals corresponien a la condició social (captaire, servidor, cortesà, comerciant, gentilhome, cavaller, doctor, rei, emperador i papa), a les muses (Apol·lo i les 9 muses), les ciències, les virtuts i els planetes. Les primeres cartes europees de puntuació (de l’1 al 10) comprenien els 4 colls — copes, espases, oros i bastons o bastos , al·lusions al clergat, la noblesa, els comerciants i els pagesos—, que subsisteixen encara en la baralla anomenada “espanyola”. Aquesta és la més freqüent als Països Catalans (els exemplars més antics ostenten sovint el senyal distintiu de les quatre barres al centre dels oros). Hom considera el tarot, combinació dels naips i les cartes de puntuació, com a base dels actuals jocs de cartes, i especialment de les modernes cartes de la baralla francesa, a la qual passaren íntegrament les figures del rei, la reina i el valet o sota. En alguns documents del s XVI el nom de cartes catalanes és oposat al de cartes franceses . Actualment, les variants més divulgades són els jocs anomenats francès (52 cartes), anglès (56 cartes) i espanyol (48 cartes). Els colls de les cartes franceses i angleses són els cors, els diamants, les piques i els trèvols ( coeurs, carreaux, piques i trèfles ), corresponents, respectivament, a les copes, als bastos, a les espases i als oros de la baralla espanyola. Al joc alemany eren cascavells, cors, fulles i glans; a l’anglès, similar al francès, les figures eren capiculades. Inicialment, les cartes eren fetes a mà, algunes bellament decorades; aviat, però, foren xilografiades, amb importants establiments a Ulm, Lió i Venècia. La seva fabricació, controlada oficialment, esdevingué una important font d’ingressos fiscals. Les cartes destinades a la cartomància són més grosses i reprodueixen models antics del tarot.

Col·laboració: 
JJA
Llegir més...