i cel·la | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

cel·la

substantiu femení f història hist
Durant l’alta edat mitjana, petit monestir independent, lligat només al bisbe o senyor del lloc.

Consistia en una petita església, que tenia adossada una habitació per al monjo, construïda a vegades en un pis superior. Als comtats catalans sembla que n'hi hagué a la zona d’Urgell (Balestui, el 823), al Pallars Sobirà, a la Cerdanya (cel·la comtal de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfret, el 815), a la vall de la Molina. A Barcelona i a Manresa sembla que hom l’anomenà també monistrol ( monasteriolum ). A partir de l’època carolíngia la cel·la passà a dependre d’un monestir com a residència d’un o més monjos, als quals era sovint confiada la collita dels fruits i rèdits de les terres propietat del monestir; algunes esdevingueren després priorats. Sovintegen en la documentació dels s. IX i X. Així, les de Mogrony i de Montdarn (899), dependents de Sant Joan de les Abadesses. També són freqüents els grups de cel·les (una de les quals sovint es transformà en monestir que absorbí les altres), com els de l’Empordà a Sant Pere de Rodes (nucli del futur monestir), Sant Cebrià de Pineda, Sant Joan Sescloses i Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu (878), les quatre de Montserrat agregades a Ripoll (932) i les tres de Sant Llorenç del Munt donades a Sant Cugat.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...