El nom de ‘celta’ es dóna a les fonts clàssiques gregues d’ençà del segle VI aC, i després a les fonts romanes, totes les quals distingeixen, dins el conjunt, una sèrie nombrosa de pobles i tribus, cadascun amb un nom propi, com els gals, els belgues, els gàlates, etc. Segons les investigacions lingüístiques del segle XIX, sobretot, els celtes parlaven una de les llengües indoeuropees, i hom ha determinat, per l’estudi dels topònims, les zones que ocuparen. Al mateix temps ha estat identificada pels arqueòlegs la cultura material, que correspon a les dues èpoques en què és dividida l’edat del ferro a Europa, la de Hallstatt (del 1000 o 900 al 500 aC) i la de La Tène (del 500 aC fins a l’era cristiana). A les primeres èpoques dels estudis d’arqueologia hi hagué una forta tendència celtitzant, que portà a considerar com a monuments dels celtes els monuments megalítics i fins i tot els talaiòtics de Mallorca i Menorca, fenomen que tingué una gran repercussió en l’arqueologia catalana de l’època. Els autors moderns estan d’acord a situar la zona originària dels celtes, a la fi de l’edat del bronze, al territori que correspon a l’actual zona meridional d’Alemanya, d’acord amb la tradició grega recollida per Heròdot, el qual els situava a banda i banda de l’alt Danubi. La primera fase d’expansió correspon al pas de l’edat del bronze a la del ferro i a la primera etapa d’aquesta, Hallstatt, però no és fàcil de distingir entre pobles cèltics i altres grups indogermànics.
El poble arqueològicament definit per l’ús de les necròpolis de camp d'urnes que, seguint la via del Roine, arribà a Catalunya ha estat considerat cèltic per la majoria dels prehistoriadors, com els de l’escola catalana, però uns altres pensen que eren indoeuropeus no cèltics. Aquests dubtes expliquen la tendència de diversos autors que prefereixen de qualificar de cèltica la segona fase de l’edat del ferro (La Tène), quan és documentada per texts grecollatins, i apliquen el terme de hallstàttics o pobles dels camps d’urnes als indoeuropeus de la primera edat del ferro, malgrat que bona part d’aquests pobles, si no tots, eren cèltics i foren els antecessors directes del celtes històrics. En tot cas, vers l’any 500 aC, els celtes, amb uns altres grups menors i afins per la llengua i la cultura, s’havien estès per una bona part d’Europa i dominaven del Rin a la major part de la península Ibèrica, llevat de la franja mediterrània entre la part central del País Valencià i l’Andalusia occidental, el nord d’Itàlia i tota la zona del Danubi central. Durant la fase de La Tène i sobretot durant els segle IV i III aC, grups cèltics, sobretot els gals, tingueren una gran mobilitat. Entraren pel nord d’Itàlia en diverses ocasions i posaren en perill l’expansió romana i la mateixa ciutat de Roma: el 349 aC arribaren a la Campània i a la Pulla. Dominaren la plana del Po i altres zones del nord d’Itàlia, territori que els romans batejaren amb el nom de Gàl·lia Cisalpina (Gàl·lia).
Vers el 300 aC bandes cèltiques entraren als Balcans i atacaren Grècia, on saquejaren el santuari de Delfos. Els gàlates, arribats a l’Àsia Menor com a mercenaris del rei de Bitínia Nicomedes (278 aC), s’establiren a Anatòlia, i fins i tot hi hagué mercenaris cèltics a Egipte vers el 270 aC. Uns altres grups arribaren fins a Bulgària i, en llur expansió cap al baix Danubi, es posaren en contacte amb els escites, a través dels quals passaren a l’art de La Tène les influències artístiques dels pobles nòmades de les planes asiàtiques. Durant els segles II i I aC els grups cèltics es trobaren entre dues forces noves. L’expansió romana ocupà gran part de llurs territoris; de primer la Gàl·lia Cisalpina, després l’altiplà i el litoral atlàntic de la península Ibèrica, i tot seguit la Gàl·lia Transalpina, que donà lloc a les famoses guerres de Juli Cèsar; durant l’època d’August ocupà la zona danubiana, i, per fi, l’illa de Britannia. És a dir, gairebé tot el territori cèltic, llevat d’Escòcia i d’Irlanda i unes altres petites zones, esdevingué del domini romà i es romanitzà. D’altra banda, els grups germànics, que durant les fases avançades de La Tène adquiriren una gran vitalitat, els hostilitzaven des del nord.
La romanització explica que a la fi del món antic només conservessin la llengua i les tradicions cèltiques a Bretanya (al continent) i a les illes Britàniques, que amb les invasions dels angles i dels saxons es reduïren als territoris del País de Gal·les, d’Escòcia, d’Irlanda, de Cornualla i de l’Illa de Man. Els celtes foren una de les forces més importants d’Europa a l’edat del ferro, contraposats al món mediterrani. Mai no estigueren organitzats en forma de grans estats ni tingueren unitat política. La base de la societat era tribal. Desaparegudes les monarquies abans de l’època de La Tène, es regien per un consell aristocràtic. La base econòmica era agropecuària, i tingué un gran paper l’ús i el comerç del ferro. Entre els elements religiosos destacà l’existència de sacerdots, els druides de les Gàl·lies. La gran extensió dels celtes, les migracions i llur fragmentació, ja que grups d’origen comú acabaren habitant territoris molt allunyats, féu que rebessin influències culturals molt diverses segons els casos, i que els matisos fossin força diferents. Així, els gals meridionals, ja abans de la conquesta romana, havien estat influïts pel comerç grec de Massàlia (Marsella), els celtibers eren celtes que havien adquirit elements de la cultura ibèrica veïna, els celtes del nord dels Alps foren influïts pels etruscs, i els del baix Danubi, pels escites.
Els celtes a la península Ibèrica
Els primers indoeuropeus que arribaren a la península Ibèrica, potser celtes o preceltes, al començament del primer mil·lenni aC, pertanyien a la cultura dels camps d’urnes i entraren per Catalunya. Més tard, i com a repercussió d’uns moviments iniciats a l’Europa central, arribaren als passos occidentals dels Pirineus uns altres pobles, ja celtes amb seguretat: els pelèndons, que restaren a l’alta vall del Duero, els cempses, els quals s’establiren de primer a l’altiplà septentrional, d’on foren desplaçats cap a terres portugueses i extremenyes per un important grup també celta, els sefes, nèmets i túrons els quals havien travessat igualment els Pirineus pels passos occidentals i assoliren l’altiplà nord i les muntanyes cantàbriques. Finalment, en temps ja avançats del primer mil·lenni aC, entrà a la península Ibèrica, seguint el camí dels anteriors, el darrer grup important, el dels belgues, que s’establiren a la baixa Navarra, en part del País Basc i de Cantàbria i a les valls mitjana i alta del Duero, on eren a l’arribada dels romans.
L’impacte que els moviments cèltics produïren a la península Ibèrica fou molt variat, des de la plena celtització —cas de l’altiplà nord— fins a ésser absorbits pels indígenes. A la vall de l’Ebre crearen una extensa economia cerealista amb una rica i variada ramaderia. L’altiplà nord fou ocupat per grups de celtes ramaders procedents de l’Ebre, els quals s’aturaren en assolir les serralades centrals. A l’altiplà meridional hi havia dos grups: l’occidental, entre els rius Tajo i Guadiana, caracteritzat arqueològicament per les lloses amb dibuixos de guerrers i d’armes, el qual potser influí fins a les terres lleoneses pel nord i portugueses per ponent; i el grup oriental, als voltants del Manzanares, encara mal conegut; és interessant el primer per l’aparició, més tard, dels lusitans. Per últim, uns grups celtes despresos dels establerts a l’alt Ebre assoliren el sud-oest i arribaren fins al territori tartesi.
Hom pot dir que al segle VI aC els celtes eren a tot l’altiplà i a l’oest de la península Ibèrica, amb penetracions per terres del sud i del sud-est. Durant la darrera meitat del primer mil·lenni aC apareix el món celtibèric a la conca del Jalón i a l’alta vall del Duero, en desenvolupar-se in situ a l’època de la segona edat del ferro les velles cultures de la primera (Hallstatt), sense noves aportacions europees, i amb la creació d’una personalitat que, en contacte amb els pobles ibèrics, donà lloc a l’aparició d’una cultura concreta representada per Numància (celtiber). A la serralada central, i també després del segle V aC, es desenvolupà una cultura ramadera, caracteritzada arqueològicament per les escultures d’animals (verracos), la qual s’estenia des de les actuals terres de Càceres i Toledo fins a les de Salamanca, les àrees oriental i septentrional de la qual foren fortament influïdes pel món celtibèric. Finalment, els celtes arribats des de l’altiplà a les terres del nord-oest donaren lloc a una de les zones més celtitzades de la península Ibèrica; eren terres molt poblades des de l’edat del bronze, amb una cultura de caràcter europeu que afavorí llur celtització, la qual no esborrà del tot, però, les velles característiques indígenes. El món cèltic peninsular entrà en conflicte amb el romà durant el segle II aC i anà romanitzant-se a poc a poc.