En el llenguatge meteorològic comú és conegut també com a baixa. Els ciclons poden ésser definits com uns vents evolutius que neixen, creixen i moren, seguint un cicle de vida, gairebé sempre el mateix. Neixen en ona, com a conseqüència del sistema d’ones que s’originen i es propaguen al llarg d’una superfície de discontinuïtat d’un front principal preexistent, generalment el front polar.
El seu procés de formació és el següent: a l’hemisferi nord, per exemple, una part de front polar rep un impuls cap al sud-est, i l’altra, un impuls cap al nord-est; un cicló és, doncs, format, inicialment, d’una massa d’aire càlida i d’una massa d’aire freda, separades per un front calent i per un front fred que es reuneixen al cim de l’ondulació (centre del cicló). El desplaçament del cicló, respecte al sòl, és la resultant de la propagació d’aquesta ondulació al llarg del front polar i del desplaçament mitjà, respecte al sòl, de l’aire tropical i del polar; aquest desplaçament s’efectua deixant l’aire tropical a la dreta i amb una component d’oest a est poc o molt acusada. Alhora que es comença a propagar l’ondulació, apareix un mínim de pressió al cim del sector càlid, al qual correspon un moviment ciclònic dels vents. El sector càlid, a poc a poc, s’estrangula, i el front fred posterior acaba atrapant-lo, i així es produeix l’oclusió, moment en què la velocitat de desplaçament del cicló és màxima; l’aire tropical del sector càlid és refusat cap amunt, i no subsisteix més que un pseudofront entre l’aire polar anterior i el posterior. Això provoca que sovint, a l’interior del mínim baromètric, el front clos de la pertorbació s’enrotlla en espiral al voltant de l’eix del remolí ciclònic, tot formant una línia anomenada retrògada, la qual es prolonga més enllà del mínim de pressió en forma d’un front fred, generalment paral·lel al front fred principal, més marcat que aquest.
Els ciclons del front polar s’agrupen, generalment, en famílies d’uns 4 o 5 elements cadascuna, i provenen d’una formació en ona sobre el front fred de l’element precedent; al si d’una mateixa família les pertorbacions s’escalonen, doncs, de davant cap enrere per ordre d’edat, de manera que la primera està a vegades, totalment closa, mentre que els elements de la cua estan encara en ple desenvolupament. Al darrera de l’última pertorbació d’una família el front polar és generalment interromput per una veritable expulsió d’aire polar cap a les regions equatorials, que es fon progressivament en la massa d’aire tropical. La intensitat d’un cicló depèn del gradient de pressió entre el centre del sistema i la perifèria i de les característiques de les masses d’aire que l’envolten.
Els ciclons poden ésser tropicals i extratropicals. El centre de formació dels ciclons tropicals és la regió de les calmes equatorials; són poc freqüents però molt violents i d’efectes catastròfics, ja que és molt elevat el gradient de pressió; l’arribada del cicló és precedida d’un temps xafogós, seguit d’un vent molt fort i d’una pluja torrencial, juntament amb un fort descens de la pressió. Els ciclons extratropicals (depressions) es mouen generalment de l’oest cap a l’est i produeixen grans àrees de precipitació i vents forts. L’aproximació d’un cicló extratropical és reconeguda per un increment del vent i un canvi en la seva direcció del SW cap al SE i NE, acompanyat d’una caiguda de pressió, increment de la nebulositat i precipitacions. Les àrees de baixa pressió o ciclòniques apareixen en les cartes del temps com a sistemes d’isòbares ondulants o aproximadament circulars que contrasten amb les àrees d’alta pressió anticicló. Hom troba centres ciclònics permanents a l’Atlàntic nord i a l’oceà Pacífic, coneguts respectivament com a baixes d’Islàndia i depressió de les Aleutianes. A l’estiu es donen centres semipermanents de baixes pressions sobre les regions continentals temperades.
Hom designa amb el nom de cicló tropical mediterrani, medicane o minihuracà mediterrani la pertorbació ciclònica de morfologia semblant a la dels ciclons tropicals però de menor intensitat i de dimensions més reduïdes que es produeix sobre la mar Mediterrània i que pot acabar afectant les zones litorals.