i circulació | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

circulació

substantiu femeníf
Biologia i ecologia    Medicina
Esquema de la circulació sanguínia en l’home
© Fototeca.cat
fisiologia animal fisiol anim i medicina med
Moviment d’un fluid a l’interior d’un organisme que s’efectua generalment a través de conductes.

En els vertebrats hom distingeix una circulació sanguínia i una circulació limfàtica. La primera esdevé possible gràcies a l’activitat del cor, que imprimeix un moviment a la massa líquida; la segona obeeix principalment determinats factors mecànics que actuen directament o indirectament sobre els vasos limfàtics. Al llarg de l’escala animal hom pot reconèixer dos tipus principals de circulació sanguínia: oberta o lacunar i tancada. La circulació oberta és aquella en què el líquid circulant no es mou sempre a través de vasos, de manera que en determinades parts es formen llacunes de fluid. La circulació tancada és aquella en la qual el líquid circulatori es mou a través d’un seguit de vasos (venes, artèries, capil·lars) perfectament closos. L’existència de pulmons implica l’aparició de dues circulacions: la major o general i la menor o pulmonar; aleshores hom parla de circulació doble enfront de la circulació simple dels animals que no tenen pulmons. En la circulació major s’efectuen dos tipus de treball: per una banda té lloc una aportació d’oxigen i el transport de substàncies nutritives (sang arterial) a tots els teixits i totes les cèl·lules de l’organisme, i per l’altra, la descàrrega del diòxid de carboni i de productes del catabolisme (sang venosa), que s’eliminen pels òrgans d’excreció (nefridis, ronyons, glàndules de la suor). Per mitjà de la circulació menor la sang venosa deixa el diòxid de carboni i es carrega d’oxigen gràcies a la presència de l’hemoglobina, i esdevé, així, sang arterial. En els animals en què, a causa de l’estructura del cor, hi ha barreja de sang arterial i de sang venosa, la circulació és anomenada incompleta; en aquells en què els dos tipus de sang no es barregen mai, la circulació és anomenada completa. En l’home, com en la resta dels mamífers i també en els ocells, la circulació sanguínia és tancada, doble i completa. En el circuit general, la sang del ventricle esquerre del cor és bombada a través de les artèries i arterioles als capil·lars, i d’aquests, per les vènules i les venes, torna a l’aurícula dreta del cor; en els capil·lars s’estableix un equilibri entre sang i líquid intersticial; a més, a totes les parts del cos, la sang, a través de les parets capil·lars, aporta a les cèl·lules l’oxigen necessari per a la respiració i les substàncies nutritives i en retira l’anhídrid carbònic i les substàncies residuals. En el circuit pulmonar, la sang és bombada del ventricle dret als vasos pulmonars; en els capil·lars pulmonars, aquesta sang s’oxigena, i d’allí torna a l’aurícula esquerra. En el fetus, la circulació no és idèntica a la dels adults, per tal com, en no ésser funcionals els pulmons, no es dóna circulació menor. La circulació sanguínia és relativament ràpida; en una hora la sang fa unes 120 vegades el recorregut total de l’aparell circulatori de l’home. Circula pels vasos sanguinis a despeses, principalment, de les contraccions cardíaques, però també gràcies a l’elasticitat de les parets arterials, mentre dura la diàstole, a la compressió de les venes pels músculs esquelètics durant l’exercici i a la pressió negativa en el tòrax durant la inspiració. Les lleis generals que regeixen la circulació de la sang en l’organisme són la llei de la pressió, la de la velocitat i la del cabal. La pressió que exerceix la sang sobre les parets vasculars depèn de la descàrrega sanguínia per part del cor en la unitat de temps i de la resistència que s’oposa a la seva circulació; hi ha un gradient general de pressió que assegura la progressió de la sang des del ventricle cap a l’aurícula, en qualsevol dels dos circuits, major i menor (llei de la pressió). La velocitat de desplaçament de la sang per l’interior dels vasos depèn de l’amplitud del llit vascular; així, doncs, la velocitat de la sang disminueix a mesura que s’allunya del cor, arriba a un mínim en els capil·lars i augmenta altra vegada progressivament en les venes (llei de la velocitat). Per qualsevol secció transversal completa de l’aparell circulatori passa, en intervals iguals, la mateixa quantitat de sang (llei del cabal). El grau de contracció de les arterioles i la viscositat de la sang són els factors principals que s’oposen al flux sanguini. Els mecanismes de regulació cardiovascular, que en modificar el calibre dels vasos modifiquen també la pressió, la velocitat i el cabal de sang, són químics i nerviosos. Els mecanismes de regulació química s’efectuen mitjançant metabòlits vasodilatadors o vasoconstrictors. Els mecanismes de regulació nerviosa s’efectuen a través de les fibres adrenèrgiques i colinèrgiques; les fibres adrenèrgiques, excepte en els vasos coronaris, tenen una acció vasoconstrictora, i les fibres colinèrgiques són vasodilatadores. La primera concepció exacta sobre la natura i els mecanismes principals de la circulació sanguínia fou donada per William Harvey (1578-1657) en la seva obra Exercitatio Anatomica de Motu Cordis et Sanguinis in Animalibus (1628). Abans d’ell havien estat fets descobriments importants sobre algun aspecte de la circulació, però la concepció general era vaga i inexacta. Aristòtil (s IV aC) havia descrit el cor com a òrgan preparador de la sang; Galè (129-199) desmentí la teoria d’Heròfil (s IV aC), segons la qual les artèries contenien aire i no sang; considerà el fetge com a òrgan generador de la sang i atribuí al cor la funció de centre de la respiració. Hom continuà mantenint, molt de temps, que el moviment de la sang només era centrífug i que les cavitats dretes i esquerres del cor estaven comunicades. Miquel Servet (1511-53) demostrà la independència de les cavitats del cor i descriví la circulació menor. Andreas Vesalius (1514-64) distingí les artèries de les venes; més tard hom arribà a coneixement de la circulació major i del moviment centrípet de la sang en les venes. Posteriorment a Harvey, Marcello Malpighi (1628-49) i altres descobriren la circulació capil·lar. Ja dins el s XIX François Magendie (1783-1855) descriví les característiques i funcions dels capil·lars, i Claude Bernard (1813-78), els nervis vasomotors.

Col·laboració: 
JBB / JCC / BMA
Llegir més...