Amb Adam Smith són autors principals d’aquesta escola Thomas Robert Malthus i David Ricardo. També cal considerar clàssic Karl Marx, car ell mateix s’anomenava ricardià i fou qui va dur més lluny les conseqüències dels postulats clàssics, especialment de la teoria del valor-treball. Aquests autors posen ordre al caos existent en els estudis econòmics (i aquest ordre serà el sistema clàssic): veuen la necessitat d’un principi unificador dels fenòmens econòmics tot cercant de trobar els factors més importants que hi influeixen; empren el mètode deductiu i arriben a graus d’abstracció considerables, bé que fan referència a fets històrics per tal de reforçar llurs arguments. Separen ciència i política, però no s’abstenen de fer recomanacions pràctiques, en les quals no sempre coincideixen. Llur sociologia es basava en l’utilitarisme: creien que els individus, moguts per instints egoistes i cercant llur profit, reeixirien en l’obtenció d’allò que constitueix l’interès de la comunitat. Adam Smith parlà de la mà invisible que reconcilia tots els interessos. Hi ha, en aquest sentit, un ordre natural al qual cal que se sotmetin els ordenaments dels homes. D’altra banda, Smith universalitzà la idea del laissez faire dels fisiòcrates, i a la pràctica això es tradueix en una lluita contra les reglamentacions mercantilistes que ofegaven el capitalisme industrial naixent. Hi ha, doncs, una identitat entre aquestes idees dels clàssics i l’interès objectiu de la societat en la qual escrivien. L’aportació més important dels clàssics fou l’elaboració d’una teoria del valor-treball, la qual, iniciada com a intent d’explicació de la formació dels valors de canvi dels béns, els portà a una comprensió global del sistema, que es veurà culminada en Karl Marx. I així, si per a Adam Smith el valor serveix per a mesurar la riquesa, per a David Ricardo mesura el cost. Karl Marx, contràriament, en distingir entre treball i força de treball, hi troba l’origen de l’excedent (plusvàlua) que es reparteixen capitalistes i terratinents. Quant a la distribuciól producte entre salaris, renda de la terra i beneficis, els clàssics la veuen com a fruit de l’apropiació de la terra i de l’acumulació del capital, i, per tant, d’una divisió de la societat en classes. Per a ells, la retribució del treball és quelcom natural i que sempre ha existit, però la resta és una deducció que hom fa del producte creat pels treballadors. Els recursos econòmics dedicats a retribuir el treball constitueixen el fons de salaris relacionat amb l’acumulació de capital, i l’acomodament de l’oferta de mà d’obra a la demanda depèn dels canvis en la prolificitat i la mortalitat infantil en la classe treballadora. Karl Marx hi afegeix el concepte d'exèrcit industrial de reserva. Aquí cal fer també esment de la teoria de la població de Thomas Robert Malthus, segons la qual, atès que la producció d’aliments augmenta en progressió aritmètica mentre que la població creix en progressió geomètrica, és recomanable de frenar l’augment de població. Sobre la renda de la terra, David Ricardo enuncià que era quelcom residual: efecte i no pas causa del preu. I Karl Marx, a més d’una renda diferencial, veu una renda absoluta, considerant la renda de la terra com a renda de monopoli, idea que ja es troba en Adam Smith. Pel que fa al benefici, per als clàssics constitueix la retribució del capital i l’estímul per a la seva acumulació, que és font del progrés econòmic. Aquesta acumulació, o inversió, és idèntica a l’estalvi, i tant per a Adam Smith com per a David Ricardo no pot ésser mai excessiva. Thomas Robert Malthus, per contrast, veu la possibilitat de crisi per insuficiència de demanda deguda a un estalvi excessiu. Per a Karl Marx, l’acumulació de capital és important com a relació de producció que redueix la força de treball a la categoria de mercaderia, tret essencial del sistema de producció capitalista. Karl Marx també veu l’evolució d’aquest sistema condemnada a la destrucció mitjançant crisis com més va més greus, causa d’una contínua reducció en el tipus de benefici. Per a David Ricardo, contràriament, la causa d’aquesta reducció és més aviat tècnica: donant-se una relació inversa entre salaris i beneficis, la clau de la caiguda en l’estat estacionari està en els rendiments decreixents de la terra, els quals fan pujar els preus dels béns de subsistència i provoquen l’elevació dels salaris. En les relacions de l’economia amb l’exterior els clàssics foren partidaris del comerç lliure, opinant que el comerç entre dues nacions seria beneficiós per a ambdues parts. Adam Smith creu que ho fóra sempre que hi hagués diferències en els costs absoluts de producció de les mercaderies intercanviades pels dos països. Ricardo elaborà la teoria de les diferències en els costs comparatius (cost). Les seves teories del comerç internacional es completen amb una teoria dels pagaments internacionals, la qual veu l’equilibri de les balances de pagaments a través del moviment d’or d’un país a l’altre i les alteracions que originarà en els preus d’acord amb una teoria quantitativa del diner.
escola clàssica
f
Economia
La riquesa de les nacions.