Un col·lapse d’aquest tipus es pot produir en un núvol de matèria interestel·lar, tot constituint la primera etapa de la gènesi d’un estel, i en aquest cas el col·lapse es realitza d’una manera relativament lenta, aturant-se quan la pressió cap enfora augmenta a mesura que el gas interestel·lar s’escalfa, en comprimir-se, i iguala la força de la gravitació cap al centre del núvol. Un altre col·lapse molt més brusc és el que es produeix durant l’explosió d’una supernova. En aquest cas les regions centrals d’un estel s’esfondren en poques hores i donen lloc a un cos superdens d’unes desenes de quilòmetres de diàmetre, un estel de neutrons, en el qual la força de la gravetat és compensada per una pressió d’origen mecanicoquàntic. Finalment, quan la massa que es condensa és tan gran que no hi ha cap força que pugui superar l’atracció vers el centre, el col·lapse és indefinit i s’origina un forat negre. En aquest cas un observador exterior veu com la matèria es va condensant més i més, però la velocitat de condensació disminueix a mesura que les seves dimensions s’acosten al límit assenyalat pel radi de Schwarzschild, el qual no arriben a ultrapassar mai. Contràriament, un observador situat a la superfície de la massa que col·lapsa veuria com s’arriba a aquest valor del radi amb un temps més o menys llarg però finit. Aquesta circumstància aparentment contradictòria que presideix el col·lapse gravitacional que dóna lloc a un forat negre, és explicada per la teoria de la relativitat.
m
Astronomia