En l’Escriptura, els apòstols són anomenats els Dotze , denominació col·legial, i col·legialment els és donada una tasca a acomplir. El fet de la col·legialitat és molt antic en la praxi de l’Església: ja als s. IV i V és emprat el mot col·legi per a designar la comunitat dels apòstols, la dels bisbes i preveres, o la de tots els bisbes, i és emprat àdhuc pels papes. El concili de Nicea manà de fer dos concilis anuals a les províncies eclesiàstiques, fet que testimonia la vigència de la col·legialitat. Mantinguda sobretot en les esglésies ortodoxes, la col·legialitat fou recollida i revifada pel protestantisme, com a reacció a l’actitud catòlica, on la forma monàrquica d’organització eclesial havia prevalgut totalment sobre la forma col·legial. Això s’endurí encara més amb la Contrareforma. El concili I del Vaticà establí que el papa, individualment, té potestat plena i suprema sobre l’Església universal, però no definí que fos l’únic subjecte d’aquesta potestat, bé que tampoc no acabà d’establir - -per interrupció— el contrabalanç de la doctrina de la col·legialitat. Això ha estat fet en el concili II del Vaticà, en forma de compromís entre la concepció monàrquica i la col·legialista. Segons el concili, la successió episcopal sembla que és més col·legial ( col·legi episcopal) que no pas individual, i se succeeix no per via jurídica de concessió papal, sinó per via sacramental i amb dret propi. La col·legialitat té, doncs, dues arrels: la consagració episcopal i la comunió; el seu contingut ministerial és triple: ensenyar (transmetre i desenvolupar la revelació), santificar (comunicar la gràcia de Crist pels sacraments) i regir (presidir i ordenar l’Església). Aquest ministeri no pot ésser exercit sense la comunió amb el papa. Tanmateix, per a uns el papa té potestat suprema i universal sense els bisbes, i per a uns altres, només la té amb els bisbes. És més versemblant la segona teoria.
f
Cristianisme