Durant la República, les colònies foren de diverses classes: de ciutadans romans, originàriament establerts en algun lloc d’Itàlia, que foren les primeres; llatines, d’origen o bé de gent amb dret llatí; agràries, amb finalitats socials o econòmiques, com les de les reformes dels Gracs; i militars, per tal d’establir-hi soldats veterans (llicenciats). Aquestes darreres, començades en temps de Sul·la i més àmpliament en temps de Juli Cèsar, foren les generals durant l’època imperial. A vegades, però, els emperadors donaren el dret de colònia, amb dret romà o llatí, a ciutats d’origen indígena, i així eren incorporades a l’organització romana. Les fundacions colonials tingueren un paper molt destacat en el procés de la romanització dels territoris conquerits, puix que es convertiren en ciutats que imitaven en tot el model de Roma, i, doncs, en centre d’irradiació de les influències de la civilització romana en tots els aspectes. La majoria foren creades a la fi del segle I aC, sobretot per August, i durant el segle I dC.
Als Països Catalans les primeres colònies foren Valentia (València) —que, fundada com a ciutat l’any 138 aC, sembla que no tingué estatut colonial fins per allà a la meitat del segle I aC—, i Empòrion (Empúries), establerta al costat de la ciutat grega per Juli Cèsar. Daten del temps de l’emperador August, Bàrcino (Barcelona: Colonia Iulia Faventia Paterna Barcino), creada com a ciutat nova, i Elx, a base de la ciutat ibèrica emplaçada a l’Alcúdia, prop del nucli urbà actual, que prengué el nom de Colonia Iulia Ilici Augusta. No és clar l’estatut colonial de Tortosa (Colonia Iulia Ilercavonia Dertosa) ni de les dues ciutats més importants creades pels romans a Mallorca, Pollentia (Alcúdia) i Palma o Palmaria. Les fundacions colonials romanes no sols han tingut un paper important respecte als orígens de moltes ciutats destacades del territori que fou romà, i que avui són importants (el cas de Barcelona i València és prou significatiu), sinó que també foren centres d’expansió agrícola.