A l’edat mitjana rebien el nom de concordat tota mena de convencions entre els bisbes i els poders laics o els monestirs. Els primers concordats foren signats després de l’emancipació de l’Església de la tutela temporal: la convenció de Londres (1107) i la de Worms (1122), aquesta última entre Calixt II i Enric V. Alexandre III i Frederic I (1176), Innocenci III i Frederic II (1212) i Climent IV i Carles d’Anjou (1265) sobre la investidura de les dues Sicílies firmaren uns altres concordats de caràcter polític.
Aquest tipus de tractat era conegut amb el nom de concòrdia a la corona catalanoaragonesa.
La liquidació del Cisma d’Occident i la volada del conciliarisme donaren lloc als múltiples concordats de Constança (1418), signats entre Martí V i els prínceps d’Anglaterra, França, Alemanya, Castella i alguns senyors italians. Conseqüència també del conciliarisme de Basilea (1447) fou el Concordat dels Prínceps i el seu complement, el Concordat de Viena.
A França, les llibertats obtingudes pel clergat amb la pragmàtica de Bourges (1438) foren abolides per l’atac conjunt de Lleó X i Francesc I, pel concordat del 1516, que retirava el dret d’elecció episcopal al clergat local i el traspassava al rei.
Els reis d’Espanya signaren amb la Santa Seu, des del s XVI al XIX, ben bé vuit acords. En són els principals la concòrdia de Fachenetti (1640) entre Felip IV i Urbà VIII, que limitava les atribucions dels nuncis, el concordat del 1737 entre Felip V i Climent XII, el del 1753 entre Ferran VI i Benet XIV, que significà el triomf del regalisme hispànic, el del 1851 entre Isabel II i Pius IX, que liquidà els problemes derivats de la desamortització de Mendizábal.
Després de la Primera Guerra Mundial, la Santa Seu, aprofitant l’augment de la seva influència diplomàtica, conclogué un bon nombre de concordats (amb Letònia, Baviera, Txecoslovàquia, Portugal, etc). D’una gran importància foren els pactes del Laterà , que hom coneix també amb el nom de conciliació , conclosos entre Pius XI i Mussolini (1929). El mateix papa signà un concordat amb Hitler (1933). Un acord del 1941 entre Pius XII i el general Franco es convertí en el concordat espanyol del 1953, abolit el 1979 i substituït per uns acords en matèries concretes. Bé que la conveniència de mantenir el sistema concordatari ha estat qüestionada, el 1993 el Vaticà signà encara un concordat amb Polònia (ratificat el 1998).