La seva significació i eficàcia se centra en el do de l’Esperit Sant per confirmar el creient en la fe del baptisme i amb vista a la missió que, com a membre de l’Església, té en el món. En l’Església primitiva —i és encara la pràctica de les Esglésies Orientals— formava una sola celebració amb el baptisme. A Occident, la seva administració ha estat retardada a una edat més madura del creient. N'és ministre ordinari el bisbe; actualment, però, aquesta facultat ha estat ampliada, en determinats casos, als arxiprestes i a d’altres sacerdots. A Orient, per tal de no restar separada del baptisme, la confirmació és administrada per qualsevol sacerdot. A l’Església llatina, el ritu consisteix en la imposició de les mans, d’acord amb la tradició establerta pels Actes dels Apòstols , i en la unció amb la crisma, segons el costum vigent des del s IV (la unció constitueix el ritu sacramental a Orient). Des del 1971 la unció és acompanyada de les paraules: “N., rep el signe del do de l’Esperit Sant”.
f
Cristianisme