L’origen del cònsol prové de l’organització corporativa existent a l’edat mitjana, segons la qual les comunitats de mercaders residents a països estrangers podien elegir un magistrat amb la funció primordial d’administrar justícia segons el dret del propi país o d’acord amb el dret comú comercial o marítim; rebien generalment el nom de cònsol d’ultramar i n’és exemple el cònsol de catalans. Actualment les funcions i els procediments consulars es regeixen per la Convenció de Viena sobre relacions consulars (1963, en vigor des del 1967), que reconeix dues classes de cònsols: el cònsol de carrera (o missus) és un professional del cos diplomàtic (i, per tant, a sou) del país emissor durant un temps limitat i que gaudeix de prerrogatives diplomàtiques. D’altra banda, el cònsol honorari (o electus) no pertany al cos diplomàtic professional, actua de manera voluntària i no retribuïda i les seves atribucions, així com les seves prerrogatives, són més limitades. Bé que actuen juntament amb els agents diplomàtics, els cònsols se’n diferencien per llur missió pròpia, que és la d’agents administratius i comercials de l’Estat. Tenen també atribucions administratives, notarials, sobre l’estat civil, etc. Els cònsols es troben, si més no en la gran majoria d’atribucions, subordinats als ambaixadors i, a diferència d’aquests, les seves facultats són administratives i no polítiques. Sovint hom troba agents consulars sota llur autoritat, i fins i tot els termes “cònsol” i “agent consular” són utilitzats com a equivalents. Com a cap del servei consular del seu govern en l’Estat on resideix, el cònsol rep també la denominació de cònsol general. La potestat de nomenament i destitució dels cònsols recau exclusivament en l’Estat emissor. Poden gaudir d’exempció d’imposts i d’una relativa immunitat respecte a les lleis locals.
m
Dret internacional