L’aparició d’aquest tipus d’institució (dita també curia de mar
) és generalitzà a la Mediterrània a partir del s. XI, inicialment a les costes italianes. Els primers cònsols de mar coneguts als Països Catalans són els de Barcelona, esmentats ja el 1282, bé que l’erecció del consolat d’aquesta ciutat no degué ésser gaire anterior, perquè l’anomenada Carta consulatus riparie Barchinone (Universitat de Prohoms de Ribera)
és del 1258. El consolat de mar de Barcelona fou seguit pels de València (1283) i de Mallorca (1326), els quals es regiren pels costums marítims de Barcelona, primer nucli del futur Llibre del consolat de mar
, format a mitjan s. XIV, la vigència del qual s’estengué per tots els consolats mediterranis. En aquests decennis centrals dels s. XIV tingué lloc, igualment, una forta transformació d’aquests vells consolats de mar, afectats per la crisi social i econòmica general, el fet més important de la qual fou la unificació de l’estructura i l’àmbit d’acció de tots tres consolats sobre el patró del de València, estès a Mallorca el 1343, aran de la reincorporació del regne a la corona catalanoaragonesa, i a Barcelona el 1348 (el consolat de Barcelona, a diferència de l’autonomia que en general tenien a les altres poblacions, fou col·locat sota la dependència de la corporació municpal). Exercien la jurisdicció en primera instància dos cònsols de mar
; en apel·lació, actuava un jutge d'apel·lacions
. La primitiva jurisdicció sobre detreminats afers marítims (nolis, sous dels mariners, assegurances, naufragis) fou ampliada a partir del 1380 a totes les causes marítimes i mercantils, les quals restaren excloses del consell reial. Als consolats es vincularen les corporacions de mercaders
, organitzades als s. XIV i XV, els consells de les quals (consell de la mercaderia)
eren presidits pels cònsols; aquests, d’altra banda redien assessorament dels esmentats consells per a l’exercici de llur jurisdicció. La institució inicià la seva expansió ja a la segona meitat del s. XIV, de primer dins la corona catalanoaragonesa; el 1363 fou concedit a Tortosa sota la forma dels de Mallorca, bé que aquesta erecció no fou portada a la pràctica fins el 1401; el 1385, el de Girona; el 1388, el de Perpinyà; el 1343, encara, el consolat de Sant Feliu de Guíxols. Al s. XV l’expansió de la institució transcendí les fronteres polítiques catalanes: el 1463 fou concedit el de Montpeller, i el 1474, el de Marsella, segons el patró del consolat de mar de Perpinyà. El 1494 ho fou a Burgos, segons el patró dels de València i Barcelona, sobreposat a la confraria dels mercaders, i d’aquesta ciutat castellana passà, amb algunes modificacions, a Bilbao el 1511, a Sevilla el 1543, a Madrid el 1632, i a Sant Sebastià el 1682 (a Castella, la institució rebé el nom de consolat de mar i terra
o de consolat de comerç
). Amb els decrets de Nova Planta (1707-16), foren suprimits tots els consolats de mar dels Països Catalans, excepte els de Mallorca i de Barcelona, l’últim dels quals, tanmateix, no arribà a actuar normalment fins a la delimitació de jurisdicció amb la marina reial (1756) i la reorganització del 1758, demanades pel comerç barceloní paral·lelament a l’establiment del cos de comerç i la creació de la junta de comerç (la seva jurisdicció fou estesa a tot el Principat). El consolat de mar de València fou restablert el 1762, segons el model del de Barcelona (i reformat en 1782-83); aquell mateix any 1762 fou restablert el cos de comerç de Saragossa, que obtingué la jurisdicció del contenciós mercantil, sense, tanmateix, rebre la qualificació de consolat. Establertes les diputacions de comerç de 1773 per a ciutats on hi hagué consolat, en fou establerta una a Alacant el 1783, transformada en consolat el 1785, segons el model del de Sevilla (i s’anomena, per això, consolat de mar i terra
), amb jurisdicció sobre el bisbat d’Oriola. El 1800 fou reformat el consolat de Palma (Mallorca), igualment sota el model del de Sevilla (i també s’anomena de mar i terra
), amb jurisdicció sobre el bisbat de Mallorca. La reorganització del consolat barceloní, a Tarragona, durant la guerra del Francès per la Junta Superior del Principat (1810), féu que aquesta ciutat demanés la creació d’un consolat separat del de Barcelona, cosa que intentà el 1817 i no aconseguí fins el 1828, un any abans de l’extinció dels consolats amb la promulgació del codi de comerç espanyol. 
Ciutats seu de cònsols de catalans
© Fototeca.cat
Els consolats d’Alacant, Mallorca i Tarragona tingueren, a més de les funcions judicials, funcions governatives, que a València i a Barcelona exercien les juntes de comerç (estímul del comerç i de la navegació, creació d’escoles d’agricultura, comerç, nàutica, dibuix, etc). Paral·lelament, a la resta d’Espanya s’estengué, també al sXVIII, la jurisdicció consular; traslladat a Cadis el tribunal de Sevilla el 1717, el 1784 aquest fou restablert, amb jurisdicció separada de Cadis, alhora que fou establert el de Màlaga. El 1769 havia estat establert el de Filipines, i el 1782, el de la Laguna; el 1785 ho foren els de la Corunya i Santander, i el de 1794, el de BUenos Aires. Els tribunals de comerç sorgits el 1829 a tot l’Estat espanyol foren a llur torn abolits amb la unificació de les juridiccions l’any 1868.