i cort | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

cort

substantiu femeníf
Història
història hist
Assemblea política dels regnes ibèrics, des de la baixa edat mitjana, convocada i presidida pel rei (o pel seu lloctinent) i de la qual formaven part membres dels tres estaments socials: noblesa, clericat i burgesia.

Aquest tipus d’assemblea constitueix una institució que es donà, amb característiques semblants, en tots els estats de l’Europa occidental en aquesta època, bé que rebé noms diferents (parlament). L’opinió més generalitzada en situa l’origen en la cúria règia plena o extraordinària de l’alta edat mitjana, en la qual participaven els alts dignitaris i magnats del clericat i de la noblesa, assessorant el monarca. L’accés de l’estament popular a través dels representants de viles i ciutats de dependència reial en aquesta cúria la transformà i la convertí en corts. La primera notícia coneguda sobre aquesta participació ciutadana és la cúria plena celebrada a Lleó en el regnat d’Alfons IX (1188), la qual participació fou sancionada explícitament pel mateix rei poc temps després (1202). De fet, però, no fou fins al s. XIII que es configurà com a institució i adquirí el nom de corts (forma romànica del mot cúria ). La presència dels ciutadans es produí per iniciativa del rei i a causa de la importància social, política i econòmica que prenien les ciutats. D’una banda, amb aquesta incorporació el monarca pretenia de frenar el poder de la noblesa i obtenir, també, el finançament efectiu de les activitats de la corona; d’altra banda, les ciutats intentaven de disminuir l’arbitrarietat en la imposició de subsidis i imposts i d’assegurar-ne la regularitat. Cada estat de la Reconquesta convocava les seves corts, malgrat que estiguessin sota la potestat d’un mateix monarca; no obstant això, ja a partir del s. XIII i, definitivament, al s. XIV, les corts lleoneses i castellanes foren fusionades en una de sola. Cadascuna de les corts assolí unes característiques específiques que les diferencien; però, en general, hom pot establir dues grans categories, que comprenen les de Lleó i Castella, d’una banda, i les dels regnes de la corona catalanoaragonesa (cort reial) i de Navarra, de l’altra. A Castella i Lleó les corts no tingueren mai una estructura per braços o estaments clarament definida; solament els representants de les viles, anomenats procuradors , eren els més ben determinats. Tampoc no hi hagué mai una definició clara d’atribucions, ni de règim de convocatòria, ni de dret d’assistència. Llur funció era reduïda a l’assessorament i participació en assumptes polítics transcendents (jura d’un nou rei, declaració de guerra o tractat de pau, qüestions de successió, minoritat del rei, etc) i, sobretot, a la votació de subsidis i imposts extraordinaris i a fiscalitzar-ne les despeses. Les corts no tingueren pròpiament funció legislativa, atès que aquesta era estretament vinculada a la potestat reial; tanmateix, eren consultades i sovint els reis sotmetien lleis importants a llur aprovació per reforçar-ne l’aplicació. Durant el s. XIV participaven en les corts totes les ciutats del regne, però, posteriorment, el fet que moltes esdevinguessin de senyoria i les despeses que ocasionava als municipis el fet d’enviar-hi procuradors feren que les ciutats assistents fossin solament disset, i amb la incorporació de Granada, divuit: únicament a aquestes ciutats hom reconegué amb el temps el dret de veu i vot en corts. Les corts eren convocades pel rei on i quan volia i no sempre convocava tots els estaments; de fet, la noblesa començà a no tenir interès en les corts a partir del s. XIV, i desaparegué com a estament al s. XVI. Les corts eren obertes amb un discurs del rei, anomenat proposició , en el qual exposava els assumptes a tractar, i era contestat per un membre de cada estament. Tot seguit, els estaments es reunien separadament per deliberar sobre les propostes del monarca, per votar-les i presentar les peticions que adreçaven al rei; les peticions acceptades eren consignades en els quaderns de corts i adquirien força de llei. Finalment, el rei promulgava les lleis acordades, que rebien el nom d' ordenaments de corts , coneguts pel nom de la ciutat on s’havien reunit aquelles, i clausurava l’assemblea. Els s. XIII i XIV foren els de major activitat de les corts, tant en l’aspecte econòmic com en el legislatiu: la majoria de les lleis generals més importants foren acordades en corts en aquesta època. Tanmateix, la manca d’una estructura definida i la incapacitat de les ciutats d’imposar-se a la noblesa en els moments d’afebliment del regne, juntament amb la posterior aparició de la monarquia autoritària implantada pels Reis Catòlics, reduïren llur paper al de simple instrument reial sense cap possibilitat de participació en el poder. A partir del 1506 el rei deixà d’assistir-hi i la presidència fou confiada a un organisme permanent, que recaigué, durant el regnat de Carles I, sota l’autoritat del Consell de Castella. Des del 1538 solament hi participaren els representants de les ciutats i llurs funcions foren reduïdes a l’aprovació de les subvencions demanades per la corona. A partir de la segona meitat del s. XVII plegaren de reunir-se. A Navarra, les corts es constituïren més tard que a la resta dels regnes ibèrics. Des del 1319, el rei convocà amb una certa freqüència assemblees anomenades corts generals , integrades pels tres estaments del país, els quals foren expressament anomenats braços del regne . El primer estat era el clericat, el segon, la noblesa, i el tercer, el popular, integrat pels representants dels municipis que eren designats per elecció i insaculació. El rei no podia modificar els furs del regne sense el consentiment de tots tres estats. La funció de les corts fou legislativa i econòmica, especialment la votació de subsidis i imposts extraordinaris i, posteriorment, també els ordinaris, de la recaptació i administració de les quals tenia cura. A partir del s. XVI s’accentuà la importància de llurs funcions, especialment la legislativa, i, malgrat la política uniformista borbònica, continuaren reunint-se fins al començament del s. XIX. En el període borbònic, les corts foren unificades per disposició de Felip V (1709), que féu assistir els representants de Catalunya, Aragó i València a les corts de Castella. Llurs funcions foren ja pràcticament nul·les; havien perdut les atribucions econòmiques, atorgades a la diputació del regne, i es limitaven a sancionar amb llur presència actes de transcendència política les poques vegades que foren convocades. Foren reestructurades per l’Estatut Reial (1834) i definitivament suprimides per la Constitució del 1837.

Col·laboració: 
JGD
Llegir més...