Considerada també com la situació de l’Església Catòlica que va des de Constantí fins, almenys, a la Revolució Francesa, règim de cristiandat suposa la integració de tots dos ordres, el civil i l’eclesial, en una realitat superior i única, conceptuada com a regne de Déu a la terra. La coincidència (també hi ha qui parla de confusió) d’Església i regne fa que la cristiandat englobi tot el poble: la persona individual esdevé membre de l’Església com a conseqüència d’ésser membre d’una comunitat que es professa i es vol cristiana. Amb això la fe personal deixa d’ésser, de fet, l’element important per a l’agregació a l’Església: hom perd el catecumenat i es generalitza el baptisme d’infants. Per la seva banda, l’ordre profà necessita la coronació transcendent que dóna la religió; veu la seva missió no sols en el servei i el foment del bé comú temporal, ans en la protecció i el servei del Regne de Déu que pot oferir, en tant que braç armat (augustinisme polític). D’ací ve la justificació de les guerres de religió i de les croades i la imposició de les formes de vida cristiana com les úniques oficialment reconegudes en el regne d’aquest món: baptisme, matrimoni i orde esdevenen els únics mitjans de demostrar, àdhuc en el camp civil, una personalitat o un estat de vida, i, així, és lògic també que el qui deixa d’ésser membre de l’Església hagi també de desaparèixer com a membre de la societat civil (aquest és el cas de l’heretge i l’explicació de la inquisició), que els dignitaris eclesiàstics es converteixin en funcionaris públics i que, per contra, l’autoritat civil tingui molta influència en la vida de l’Església. Al fons de tota aquesta construcció hi ha una teologia que veu el Crist com a rei i sacerdot suprem, del qual són representants (vicaris) l’emperador (o el rei) i els nobles, en l’ordre profà, i el papa i els bisbes, en l’ordre religiós. El tipus oriental de critiandat representà des de Constantí un cesaropapisme que veié en l’emperador l’autoritat jeràrquica suprema, mentre que el tipus occidental, sobretot a partir de Gregori VII, maldà per erigir el papa en font de tot poder i basà la seva sobirania sobre l’autoritat civil en la sobirania de l’esperit damunt la matèria, com feia Bonifaci VIII en la butlla Unam Sanctam (1302). La cultura medieval fou íntegrament producte de l’esperit de cristiandat. L’edat moderna i la seva afirmació de l’esperit profà permet d’assistir a la progressiva independència, enfront de l’Església, dels diversos camps de la vida humana: la política (primer concordat modern amb França, el 1517) i la ciència (afer Galilei, del 1633 al 1642), fins que, com a conseqüència de la Revolució Francesa, al s XIX desaparegué el conjunt de l’Antic Règim i, amb ell, la inquisició, els gremis, les monarquies de dret diví i els Estats Pontificis. D’aquesta manera, els diversos camps de l’ordre profà s’encaminen exclusivament a l’obtenció de llurs finalitats humanes, i l’Església Catòlica, tot i haver-se negat algun temps a acceptar el nou estat de coses —com reflecteix el Syllabus (1864)—, s’hi anà acomodant, sobretot a partir del pontificat de Lleó XIII, amb una política de ralliement, com la que fou practicada, a les acaballes del s XIX, amb la república francesa. A l’Orient, la situació de cristiandat es mantingué en l’imperi dels tsars fins a la revolució bolxevic del 1917. Arreu, la nova situació ha portat l’Església a plantejar-se el problema de la seva autenticitat, i aquest és el comú denominador tant dels moviments parcials de renovació eclesiàstica propis del s. XX com de la fascinació davant l’Església primitiva i l’evangeli. El concili II del Vaticà, proclamant l’autonomia de les realitats del món i la llibertat religiosa, ha assentat unes bases doctrinals molt diverses de les que sostenien la cristiandat.
f
Cristianisme