i escriptura cuneïforme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

escriptura cuneïforme

substantiu femeníf
Escriptura i paleografia
escriptura escr
Antiga escriptura emprada, primer, a Mesopotàmia com a vehicle del sumeri i de l’accadi i, després, a altres països de l’Orient Pròxim i Mitjà antics.

El terme deriva de la veu llatina cuneus (‘tascó’), a causa de la forma de tascó dels seus signes, gravats amb un càlam en les tauletes d’argila (tauleta cuneïforme) cuites al foc (l’ús de la pedra i del metall com a materials d’escriptura fou molt més rentringit, sobretot en el cas del segon). Els claus o tascons poden tenir diverses mides i posicions, i la direcció de llur punta indica com han d’ésser llegits els signes, generalment d’esquerra a dreta, però també de dalt a baix. Considerada al principi com l’escriptura original dels mesopotàmics, no és sinó una esquematització del sistema gràfic ideat pels sumeris, a la qual s’arribà per raons pràctiques (dificultat, per exemple, de reproduir en les tauletes d’argila el traç dels signes pictogràfics originals). Els seus principis rectors són, lògicament, els mateixos de l’escriptura sumèria. L’única diferència està en el fet que, mentre que aquesta era bàsicament ideogràfica, els canvis que hi introduïren els accadis, assiris i babilònics n'accentuaren la tendència cap al fonetisme, o sil·labisme, bé que continuà emprant un gran nombre d’ideogrames. Aquests canvis originaren una sèrie de sil·labaris (conjunts d’alguns centenars de signes) que varien segons les èpoques: sil·labari accadi antic (2371-2113 aC), assiri antic (~1850-1750), babilònic antic (1984-1595), assiri mitjà (1400-~1000), babilònic mitjà (1595-~1000), neoassiri (~1000-610), neobabilònic (~1000-625) i babilònic tardà (625 aC-224 dC). Adoptada per la majoria de pobles de l’Orient Pròxim i Mitjà antics (no pas pels egipcis), que utilitzaven l’accadi com a llengua internacional i de cultura, l’escriptura cuneïforme donà pas a una altra sèrie de sil·labaris, plens de particularismes (d’Alakah, Al- ‘Amārna, Nuzu i Urartu, elamita, hittita, hurrita, ugarític i persa aquemènida). La seva influència fou, però, encara més profunda, car, a partir d’ella, alguns d’aquests pobles crearen nous sistemes gràfics per a anotar llurs llengües (escriptura neoelamita, amb 113 signes, hittita, hurrita, persa aquemènida, amb 40 signes, i ugarític, amb 25 lletres). El desxiframent de l’escriptura cuneïforme començà el 1802, quan l’alemany G.F. Grotefend determinà el valor de nou signes de l’escriptura sil·làbica emprada pels aquemènides per a anotar llur llengua, treball complementat el 1846 pel britànic H.Rawlinson; continuà amb els treballs d’E.Norris (1853) pel que fa al neoelamita de la inscripció de Behistun i finalitzà amb el desxiframent de l’escriptura cuneïforme d’assiris i babilònics, obra d’una sèrie d’investigadors (I.Löwenstern, E.Hincks, J.Oppert, F.Talbot, J.Menant, E.Schrader, H.Rawlinson i F.Delitzsch). Als Països Catalans destaca M.Civil.

Col·laboració: 
RaG / PFP
Llegir més...