i dansa de la mort | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

dansa de la mort

substantiu femeníf
Art    Literatura    Música
La dansa de la mort a la processó de Verges
© Fototeca.cat
art art, literatura lit i música mús
Concepte al·legòric medieval que expressa el poder igualador de la mort.

En les seves representacions —plàstiques, musicals i literàries— apareixen membres de les jerarquies de la societat medieval. La dansa de la mort era una combinació de creences i llegendes populars, conseqüència, possiblement, de les plagues mortíferes de l’època (fams, pestes, etc). Artísticament, el tema nasqué de les representacions amb què els predicadors animaven llurs sermons. En resten bones representacions al mural de La Chasa Dieu (1460-70) i a la sèrie de xilografies de Holbein el Jove (1538).

Les composicions literàries sobre aquest assumpte descriuen els representants de les diverses classes socials confessant, instats per la mort, llurs pecats. Aquest argument té un aspecte religiós —la caducitat de les coses terrenals i la importància de la vida eterna— i un aspecte social —l’atac satíric contra persones i institucions—. En són uns exemples notables la Danse macabre des hommes, atribuïda a Gerson (s. XV), i la Danza de la Muerte, petit poema trobat en un manuscrit conservat a El Escorial (s. XV). Musicalment, el tema era representat coreogràficament sobre el text gregorià del Dies irae. Hom el troba ja en miniatures, pintures i escultures dels s. XIV i XV; el personatge principal solia ésser un esquelet que duia un instrument musical. Diversos compositors (Berlioz, Liszt, Saint-Saëns, Honegger, etc) han introduït aquest motiu en llurs obres.

Als Països Catalans, des del punt de vista literari, hi ha només un parell de peces sobre la dansa de la mort. Pere Miquel Carbonell transcriví, a la fi del s. XV, una Dansa de la mort e d’aquelles persones qui mal llur grat ab aquella ballen e dansen, traduïda —per ell o potser per algú altre— d’una recensió no identificada de la Danse macabre francesa, molt semblant a l’edició del 1485, i la continuà en el mateix estil. Aquesta continuació, d’un valor literari molt escàs, fou escrita pel Nadal del 1497. Un “jovencell”, anomenat Gaspar Nadal, augmentà la dansa fent-hi entrar nous personatges i posant-s’hi ell mateix a la fi.

Més interès té una anònima Representació de la mort, escrita molt probablement a Mallorca durant la primera meitat del s. XVI, en un cercle conventual, que ha arribat incompleta. L’autor, poc original però no mancat de traça, s’inspirà bastant en fonts anteriors, sobretot en la Dansa de la mort copiada per Carbonell, les Cobles de la mort que acompanyen el popular Llibre del romiatge del venturós pelegrí i la cançó La mort i la donzella, tradicional fins avui.

D’altra banda, la processó del dijous sant de Verges ha conservat una dansa en què intervé la mort.

Col·laboració: 
JMaM
Llegir més...