La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents. En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas. En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms. És conservada en alemany i en les llengües eslaves, amb l’excepció del búlgar. En català només és conservada una diversitat de formes —motivada per la variació dels casos— en alguns pronoms. En les llengües aglutinants (aglutinant) la declinació dels mots es fa mitjançant els afixos, que tenen la mateixa funció que les desinències de les llengües flexionals. En la major part de les llengües indoeuropees modernes —entre les quals el català— és més usada la declinació preposicional, que és aquella que indica les funcions sintàctiques mitjancant l’addició de preposicions als mots. En algunes llengües és usada la declinació sintàctica, que indica les funcions sintàctiques mitjançant l’ordre dels mots dins la frase.
f
Gramàtica