Com a estat concret i esporàdic, i ocasionat per situacions difícils o esdeveniments de fort impacte emocional (depressió reactiva) o per canvis psicosomàtics de la persona (depressió menopàusica o climatèrica, també anomenada involucional), la depressió no suposa res d’anormal ni patològic, i la seva durada no és excessivament llarga. En aquest sentit cal distingir-la de la depressió com a estat malaltís, de caràcter psicòtic (psicosi), que pot revestir formes neuròtiques (neurosi). Àdhuc en aquests casos la terapèutica de la depressió és relativament brillant des de la introducció dels fàrmacs timolèptics. En les formes extremes, hom relaciona estretament la depressió amb el fenomen de la desesperació. Hom parla de depressió endògena quan l’estat depressiu no pot ésser explicat únicament per estímuls externs. Hom considera que la depressió és una malaltia que afecta del 3 al 5% de la població en els països desenvolupats. Si bé es tracta d’una alteració multifactorial, hom ha constatat que el seu desenvolupament moltes vegades està relacionat amb un descens de la quantitat o de l’eficàcia de determinats neurotransmissors del sistema nerviós central, com la dopamina, la noradrenalina o la serotonina; hom també ha detectat la correspondència entre algunes formes de la malaltia i determinades alteracions genètiques que serien responsables de la disminució de neurotransmissors. Les manifestacions de la malaltia poden ésser molt diverses, ja que, si bé el símptoma més característic és la tristesa patològica (sense raons aparents, més intensa i duradora que la tristesa normal enfront d’un fet dolorós i acompanyada d’una anestèsia emocional per a altres sensacions), hom la pot caracteritzar per l’aparició d’ansietat, irritabilitat i altres trastorns de l’afectivitat, trastorns del pensament (disminució de la capacitat de concentració, lentitud en l’elaboració i formulació de les idees, idees negatives o suïcides, idees hipocondríaques de culpabilitat o de ruïna, etc), trastorns de comportament (tendència a l’aïllament, manca de comunicativitat, crisis d’agitació o d’inhibició psico-motora, conductes autoagressives o suïcides), i alteracions somàtiques (insomni de segona hora, pèrdua de la gana, trastorns digestius —diarrea, estrenyiment, pesadesa abdominal, meteorisme—, cefalees, vertigen, palpitacions i altres trastorns càrdio-vasculars, disfuncions sexuals, etc). Fins i tot, de vegades es presenten les alteracions somàtiques sense anar acompanyades del típic sentiment de tristesa, per la qual cosa la persona afectada no les relaciona amb la malaltia depressiva (depressió emmascarada). L’evolució dels símptomes depressius és molt variable en cada cas, encara que el més freqüent és que les manifestacions es presentin en cicles d’uns set a dotze mesos, intercalats amb fases d’aparent normalitat (depressió unipolar) o bé amb cicles de mania (depressió bipolar); atès que es tracta d’una malaltia crònica, els cicles depressius es repeteixen reiteradament i els períodes de calma relativa es van escurçant, de manera que hi ha tendència a l’establiment d’una depressió permanent. L’anàlisi del genoma humà, la utilització de tècniques de biologia molecular i cel·lular i la millora de les tècniques de diagnosi per la imatge han permès identificar gens implicats en la gènesi i l’evolució de la depressió. S'ha descrit que el neurotransmissor serotonina transmet el seu senyal a través d’un receptor sobre el qual actuen diversos fàrmacs antidepressius. El gen que codifica aquest receptor presenta dues formes al·lèliques diferents, una de les quals incrementa el risc de la persona portadora a patir aquesta malaltia. Ara bé, això només succeeix quan la presència d’aquest al·lel es combina amb situacions d’estrès. Les persones que el posseeixen tenen, en situacions d’estrès, una activitat més gran de l’amígdala cerebral (un grup de cèl·lules d’activitat associada amb l’expressió i la regulació emocionals) i per aquest motiu perceben el món de manera més amenaçadora que les altres persones. La identificació de gens implicats en la gènesi i l’evolució de les depressions, així com l’elucidació del seu mecanisme d’acció, permeten dissenyar fàrmacs amb una acció molt més específica i eficaç.
f
Psicologia