L’emissió de deute públic és conseqüència del fet que cal igualar els ingressos i les despeses de l’estat i que no sempre és possible d’aconseguir-ho augmentant els imposts. Quan el deute públic és a un termini, és anomenat deute flotant. A l’Estat espanyol, aquest mecanisme començà a l’època de Carles III i continuà durant tot el segle XIX, i serví bàsicament per a finançar les despeses extraordinàries provocades per les guerres. Entre el 1900 i el 1917 l’emissió de deute disminuí molt, i tornà a augmentar entre el 1917 i el 1925 com a conseqüència de la guerra del Marroc. A partir del 1925 les emissions de deute serviren fonamentalment per a finançar la política d’obres públiques. El deute públic fou àmpliament utilitzat per a finançar la Guerra Civil de 1936-39. Després del 1940, aquest mecanisme fou utilitzat d’una manera habitual i en volums molt importants, i contribuí decisivament al procés inflacionista, en ésser emès, fins els anys seixanta, deute públic pignorable en el Banco de España.
A l’Estat espanyol, el tresor té tres títols d’aquesta mena que es diferencien pels seus terminis. Les lletres del tresor, amb terminis de 3, 6, 12 i 18 mesos, que, a diferència de la resta de valor a mitjà i llarg termini, s’emeten amb descompte, és a dir, el comprador paga un preu inferior al valor nominal i, al final del termini, rep la totalitat. Els bons a dos, tres i cinc anys i les obligacions, a 10, 15 i 30 anys. Els inversors semdespesa pre prenen com a referència el deute d’un país com el menys arriscat amb respecte als altres. Per tant, per a la resta, exigeixen un diferencial en funció del risc que perceben. A Europa el referent és el bo alemany, a 10 anys. El 2011 aquesta mena de títols de països de la Unió Europea (UE) i especialment de la zona euro es veieren sotmesos a una intensa pressió per part dels mercats com a conseqüència de les polítiques de desbloqueig que hagueren d’aplicar els estats amb un nivell més elevat de dèficit i d’endeutament. El deute d’aquests països es penalitzà amb una elevada prima de risc respecte del bo alemany a 10 anys.
Als Països Catalans, l’administració reial recorregué sovint a la creació d’un deute flotant en sol·licitar préstecs, habitualment usuraris (del 20 al 37% d’interès anual) i a curt terme. Amb les guerres de Pere III de Catalunya-Aragó, el deute augmentà i les corts de Cervera (1359) hagueren d’aprovar la creació d’una imposició extraordinària (fogatge), que hom repetí sovint. La corona, a fi de consolidar l’enorme deute flotant, hi assignà la major part de les seves rendes: així, els banquers Descaus i Olivella reberen diverses viles valencianes i llurs rendes com a garantia de préstecs consentits al rei i a l’infant Martí. Joan I assignà a Lucchino Scarampi una sèrie de drets reials (de Mallorca, de les aljames, etc) per motius semblants; fraccions d’aquest deute foren negociades i adquirides per diverses persones. Nobles i eclesiàstics s’endeutaren també i vengueren censals i violaris garantits per les rendes de llurs castells o senyories. També la generalitat emeté censals i violaris, gairebé des del seu inici, per disposar immediatament del donatiu de corts abans que fos recollit; quan ho era, servia per a fer front a les pensions a les quals s’havia obligat. Molts municipis, amb permís reial, també recorregueren al deute públic: Barcelona i València foren els més destacats per llur importància. A Palma, el deute públic ofegà constantment el municipi, puix que els seus creditors —a causa del procés de conquesta de l’illa— eren, en llur majoria, barcelonins; els ingressos eren consignats per endavant (consignació) al pagament de les pensions, d’acord amb els termes del Contracte Sant. Amb la creació de les taules de canvi (Barcelona 1401; València, 1407; etc) el deute públic adquirí un nou impuls, puix que els municipis disposaren dels dipòsits de particulars per a pagar-ne les pensions. El deute cresqué, però, per damunt les possibilitats de Barcelona amb els préstecs consentits a Alfons IV de Catalunya-Aragó i al seu germà Joan II (censals dels dos reis) i, especialment, amb els atorgats a la generalitat durant la guerra civil de 1462-72 ( censals nous); el 1468 calgué consolidar tot el deute i suspendre les operacions de la taula de canvi: el 1489 foren reduïdes les taxes d’interès de violaris i censals, i el 1609, a fi de pal·liar una nova crisi, fou fundat el Banc de Barcelona. Però amb la guerra dels Segadors (1640-52) Barcelona contragué tants de deutes, que li fou restringida la facultat de crear-ne, situació que empitjorà amb la guerra de Successió: Felip V abolí, amb el decret de Nova Planta (1716), el dret dels organismes autònoms catalans de concertar nous emprèstits i dotà l’ajuntament borbònic de Barcelona amb una quantitat fixa, inalterable, una part de la qual havia d’ésser destinada a satisfer les pensions del deute antic, ròssec que s’extingí al segle XIX.