Molt lligada a les altres ciències de l’educació (pedagogia, psicologia, metodologia) i a llur evolució històrica, fins al s XVII es caracteritzà per una disciplina rígida i per l’autoritarisme. Des d’aleshores la didàctica anà assimilant les noves formes i sistemes culturals i trobà en figures com Comenius, Rousseau i Pestalozzi els representants d’una nova orientació. Actualment, la participació més activa de l’infant dins la classe repercuteix en una disminució de l’activitat didàctica clàssica del mestre. La polèmica sobre l’abast de la didàctica se centra en dos corrents: l’un la pren com a teoria de la instrucció, i l’altre, com a pura tècnica que aplica les elaboracions teòriques de la pedagogia. Hom sol distingir la didàctica general, conjunt de coneixements didàctics aplicables indistintament a qualsevol individu, de la didàctica diferencial, que té en compte les característiques evolutives de l’individu i les condicions del medi que l’envolta, i de la didàctica especial, que estudia els mètodes adequats per a cadascuna de les disciplines o assignatures.
f
Educació