En l’Església d’Occident, fins el segle XII hom anomenava aquesta demarcació parochia o paroeceia. L’Església d’Orient, a partir ja de la divisió de Dioclecià, aplicà el terme diòcesi a una territori més gran, integrant diverses províncies i presidit per un patriarca. Com a expressió de l’Església local o particular, la diòcesi no és un simple districte administratiu, sinó que representa, en el seu territori, l’Església universal. La seva forma jurídica es fonamenta en l’ofici episcopal: per a la seva administració el bisbe disposa d’un equip de col·laboradors (cúria) i, a aquest fi, el concili II del Vaticà impulsà la creació de consells pastorals i presbiterals. La denominació de la diòcesi depèn normalment de la ciutat on radica la seu episcopal. Un decret del Vaticà del 15 de juny de 2004 dividí l’arquebisbat de Barcelona en tres diòcesis més petites: la de Barcelona pròpiament dita, que manté el seu rang d’arxidiòcesi, la de Sant Feliu de Llobregat i la de Terrassa.
Les diòcesis als Països Catalans
L’organització diocesana dels territoris catalans seguí originàriament la de les ciutats romanes. La diòcesi més antiga de què hom té notícia és la de Tarragona (259), seguida per les de Barcelona (347), Girona (400), Ègara (450), Vic, Lleida, Empúries i Tortosa (516) i Urgell (527), totes sota la dependència de la metropolitana de Tarragona; sembla que hi hagué també un efímer bisbat a Roses al segle. V. Les de Menorca (418), Mallorca (483) i Eivissa (483) depengueren originàriament de la de Sardenya, cap del regne dels vàndals. El bisbat rossellonès d’Elna (571) depenia de la seu metropolitana de Narbona. València (527-47), que pertanyia a la Tarraconense durant el ss VI, passà a la Cartaginense al segle VII, a la qual pertanyien ja Elx (633), Dénia (636) i Xàtiva (589). La invasió musulmana (711-15) ensorrà l’organització eclesiàstica catalana, i potser només Urgell escapà de la desfeta. La reorganització, sota els francs, pot ésser seguida a Urgell i Girona el 795 i a Barcelona el 801, bé que les primeres notícies dels bisbes, llevat d’Urgell, són d’uns quants decennis més tard. Vic no es reestructurà fins el 880, i Empúries i Ègara (Terrassa) ja no es referen. Elna consta de nou des del 836, i en 1017-20 fou creat l’efímer bisbat exempt de Besalú.
Les diòcesis restaurades restaren sotmeses a Narbona; hi hagué un primer intent de separació amb el bisbe Esclua d’Urgell (886-892), que donà origen a una nova diòcesi al Pallars (que al segle X passà a Roda de Ribagorça, a Barbastre i es refongué amb la de Lleida el 1149), i uns altres intents per part de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat (956-976) i per part del bisbe Ató de Vic i el comte Borrell de Barcelona el 970. La metròpoli de Tarragona fou restaurada de iure el 1090, i de facto el 1118. La demarcació de les diòcesis restaurades (la de les diòcesis primitives no és coneguda) fou adaptada als límits bàsics dels nous comtats, ampliats amb els territoris de nova conquesta.
Dins els bisbats foren creats els ardiaconats, adaptats als antics pagi; la subdivisió en parròquies, creades sovint en viles rurals de repoblament, iniciada al segle IX, té la plenitud als segle XI i XII. Dins la diòcesi, alguns monestirs posseïren veritables feus i lots de parròquies exempts. Conquerides Tortosa (1148) i Lleida (1149), les diòcesis restaurades estigueren novament sota la metropolitana de Tarragona, de la qual també depengueren els antics bisbats sufraganis dels regnes de Navarra i Aragó, i també se li uniren inicialment les noves diòcesis de Mallorca (1229) i València (1238), aquesta a despit de la forta oposició de Toledo. Mallorca fou declarada exempta el 1232.
La província de Tarragona es desmembrà el 1318, amb la creació de la província eclesiàstica de Saragossa (que no afectà, però, cap diòcesi catalana), i sobretot el 1492 amb la creació de la província de València, a la qual s’uní Mallorca i més tard les noves diòcesis d’Oriola (1564) i Sogorb (1577). Des del segle XIV hi havia hagut nombrosos intents, no reeixits, de creació de noves diòcesis. El 1593 fou creada la de Solsona amb territori de les de Vic i d’Urgell. Així, a la fi del segle XVI, després de les aplicacions tridentines, als Països Catalans hi havia les arxidiòcesis o províncies eclesiàstiques de Tarragona (de la qual depenien Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic, Tortosa, Solsona i Elna des del 1511) i de València (amb Mallorca, Oriola i Sogorb). El tractat dels Pirineus (1659) separà definitivament Elna-Perpinyà de Tarragona i deixà en territori francès una part del bisbat d’Urgell (l’Alta Cerdanya i part del Conflent), que s’uní a Perpinyà al començament del segle XIX, mentre que Urgell rebia en compensació la Vall d’Aran, fins aleshores del bisbat de Comenge.
El 1782 fou creat el bisbat d’Eivissa (dependent de Tarragona), i el 1795, el de Menorca (de València). Pel concordat del 1851 la capitalitat d’Oriola passà a Alacant. Hom suprimí als bisbats els vells deganats i creà la divisió en arxiprestats. Pel concordat del 1953 Barcelona fou erigida en arxidiòcesi, sense sufragànies, i hom establí canvis discutibles de límits de les diòcesis catalanes. Actualment Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic depenen de Tarragona; Albacete, Mallorca, Menorca, Eivissa, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, de València. Perpinyà és sufragània d’Albí. Hi ha intents de constituir una província autònoma amb els tres bisbats balears.