El mecanisme és governat mitjançant un volant unit a un arbre a l’extrem del qual hi ha la caixa de la direcció, on un sistema purament mecànic, en el cas dels vehicles lleugers (pinyó i cremallera, cargol globoide, cargol amb recirculació de boles, etc), o amb assistència hidràulica, en el cas dels vehicles pesants (servodirecció), transmet el moviment amplificant-ne l’esforç cap als braços que fan moure simultàniament les rodes directrius entorn dels seus pius d’articulació; aquest moviment segueix unes determinades relacions geomètriques, preestablertes per construcció geometria de direcció, que fan que els eixos teòrics dels maneguets d’ambdues rodes, en qualsevol posició de gir que es trobin, s’entrecreuin sempre sobre un punt de l’eix teòric del pont posterior, per tal que durant el gir del vehicle totes les rodes rodolin sobre el sòl sense lliscar, cosa que, si es produïa, provocaria un desgast prematur dels pneumàtics. Són dades característiques d’un mecanisme de direcció la relació de desmultiplicació entre el moviment del volant i el de gir vertical de les rodes, el nombre de voltes del volant necessari perquè les rodes girin de topall a topall i la irreversibilitat o capacitat de no transmetre les vibracions de les rodes al volant..
f
Transports
Mecanisme de direcció d’un automòbil
© Fototeca.cat
Mecanisme que permet al conductor de modificar la trajectòria d’un vehicle.