donació de sang

f
Medicina

Pràctica regulada de sotmetre’s voluntàriament a l’extracció de sang per a ésser utilitzada amb finalitats terapèutiques, fonamentalment per a transfusions.

És controlada per un protocol de seguretat, tant per al donant, o donador, com per al receptor, que pot variar segons els estats, el donant i l’època. Entre els controls establerts cal esmentar el límit màxim per extracció, l’interval i la freqüència; uns límits d’edat inferior i superior del donant fora dels quals l’extracció és considerada perillosa, com també un pes mínim, freqüència cardíaca, valors de pressió arterial, etc. Quant a la seguretat dels receptors, cal comprovar que la sang del donant no contingui gèrmens patògens (especialment de l’hepatitis i el VIH) i s’exclouen de manera automàtica els drogoaddictes i determinats malalts. A més, la sang del donant ha de ser compatible amb el grup sanguini del receptor. Hi ha tres tipus de donants: voluntaris no remunerats, voluntaris remunerats i, en el cas de receptors concrets, familiars o amics. El 1907 Reuben Ottenberg dugué a terme la primera transfusió d’acord amb la compatibilitat derivada dels grups sanguinis. El 1922 s’establí a Londres el primer servei de donants de sang i, el 1930, l’URSS fou el primer estat a establir un servei de recollida de sang per als hospitals. El 1936 fou creat a Barcelona un servei de transfusió de sang, que era enviada al front en camions dotats de refrigeració. El 1937 el metge nord-americà Bernard Fantus encunyà l’expressió banc de sang per a designar el servei de recollida i conservació que dissenyà al Cook County Hospital de Chicago. El descobriment del sistema Rh el 1940 permeté perfeccionar la selecció de la sang provinent de donants i, el 1948, la introducció de bosses de plàstic n’augmenta la maniobrabilitat i la facilitat de transport.