Hom distingeix popularment entre drogues dures, que creen dependència física i psíquica, i drogues toves, que no comporten dependència física, bé que aquesta distinció és difícil d’establir. Les drogues més emprades pels drogoaddictes poden ésser classificades, segons els seus efectes, de la manera següent: substàncies volàtils, com ara l’èter, el tricloroetilè, la benzina, els vernissos, les coles, els dissolvents, els llevataques, etc., que produeixen en qui les aspira un estat d’embriaguesa, i els efectes nocius de les quals són de caràcter mental i orgànic, ja que afecten els pulmons i els ronyons, sobretot en el cas del tricloroetilè; substàncies estimulants del sistema nerviós, com ara les amfetamines o la cocaïna, que produeixen eufòria i un augment del rendiment i de la capacitat d’acció, però que són molt perilloses per les depressions que causa la seva absència i perquè poden conduir a estats psicòtics; substàncies depressores del sistema nerviós, és a dir, opiacis i opioides, barbitúrics i d’altres tranquil·litzants (ansiolítics i medicaments psicòtrops en general); i, finalment substàncies psiquedèliques o al·lucinògenes. Els opiacis i opioides més usuals són l’opi, la morfina, l’heroïna, la codeïna, la metadona, la pentazocina, la tilidina, etc. Al començament produeixen un gran benestar i un estat de tranquil·litat i despreocupació total. Són, però, enormement perilloses perquè causen ràpidament una dependència física i psíquica molt difícil de vèncer, tot i que al cap d’un temps d’usar-ne no produeixen aquell benestar que causaven al començament ( tolerància). Els barbitúrics tranquil·litzen, produeixen somnolència i també causen una forta dependència física i psíquica. Són molt perillosos perquè hi ha un marge molt petit entre la dosi que hom pren per a drogar-se i la que produeix estat de coma, sobretot si hom les pren juntament amb alcohol. Altres tranquil·litzants són productes farmacèutics, d’efectes semblants als barbitúrics, però més suaus, com els derivats de la benzodiazepina, la metaqualona i el probamat. Les substàncies psiquedèliques o al·lucinògenes més importants són el LSD-25, la mescalina, la psilobicina, la bufotenina, etc. Causen pseudoal·lucinacions, és a dir, produeixen distorsió perceptiva i una gran productivitat imaginativa. Aquest fenomen s’anomena col·loquialment “viatge” i pot ésser agradable o desagradable segons les circumstàncies; a més, es pot produir impensadament al cap d’un temps indeterminat. Els derivats del cànem indi, com la marihuana i l’haixix, també podrien ésser classificats en aquest apartat, encara que hom n'ha de prendre en fortes dosis perquè tinguin efectes psiquedèlics. Habitualment acostumen de produir una certa eufòria, seguida de relaxament, mentre s’altera la percepció del temps i de l’espai, i la coordinació dels moviments. Les substàncies psiquedèliques són perilloses perquè poden fer aparèixer psicosis latents i potser produir-ne. D’aquest inconvenient no se n'escapa ni el cànem indi, el qual actua, a més, com a causa o, almenys, com a reforçant de l’anomenada síndrome d’amotivació, és a dir, un estat d’apatia i desinterès que fa que l’individu es torni indiferent per les coses que abans el motivaven. Finalment hom considera també com a drogues, per la dependència psíquica que produeixen, el tabac i l’alcohol.
f
Psicologia