i editorial | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

editorial

substantiu femeníf
Disseny i arts gràfiques
arts gràfiques gràf
Empresa que té com a finalitat la selecció, reproducció i venda de texts generalment a través de la impremta.

Ja a la Grècia i a la Roma clàssiques i a l’Egipte dels Ptolemeus hi hagué una activitat editorial important, mitjançant obradors on escrivans professionals o esclaus feien còpies múltiples de manuscrits destinades a la venda. Però a partir del Baix Imperi i sobretot de l’alta edat mitjana, els copistes estigueren al servei de monestirs, catedrals, corporacions, magnats o sobirans, que n'eren els únics beneficiaris. La difusió de la impremta (s. XV) significà una veritable revolució, i el llibre adquirí novament interès comercial. El negoci editorial, però, restà de moment a les mans dels impressors, que obtingueren privilegis d’exclusivitat, i ben aviat, també, dels llibreters (impremta, llibreria). La veritable funció editorial no sorgí fins al s. XVIII, en ésser relegada a l’impressor la funció tècnica i al llibreter la de venda, com a resultat d’una transformació capitalista d’aquesta activitat que l’accés d’un nou públic a la lectura (a través, especialment, de la difusió creixent del gènere narratiu) féu possible. Facilità aquest procés la nova legislació sobre els drets d’autor sorgida a Anglaterra ja el 1709, que protegia la propietat literària de l’autor, la seva adquisició per l’editor i el seu pas al domini públic després d’un període de temps determinat, i que substituí l’antic monopoli dels impressors. Aquesta evolució s’accelerà al s. XIX amb el Romanticisme i l’aparició de la novel·la popular, origen de moltes de les grans empreses editorials modernes. Tanmateix, algunes d’aquestes grans empreses es desenvoluparen encara lligades al negoci de llibreria o d’impremta. Els acords internacionals facilitaren l’acció contra els editors “pirates” (que eludien el pagament de drets), que havien proliferat ben aviat als EUA i, encara ben entrat el s. XX, a l’Amèrica Llatina, a l’URSS i en alguns països fins fa poc colonials. L’empresa editorial ha tendit modernament a especialitzar-se (llibre infantil, llibre tècnic, llibre religiós, llibre d’art, llibre de text) o a cercar uns mercats més amplis (llibre de butxaca, clubs del llibre), i la complexitat creixent del negoci editorial ha fet que determinades funcions s’independitzessin, com les agències literàries, fruit de la creixent importància de les traduccions, i les empreses de distribució a llibreries o de venda domiciliària a crèdit.

L’empresa editorial, encara lligada estretament a les d’impremta i llibreria, començà a desenvolupar-se als Països Catalans ben entrat el s. XIX: els valencians Vicent i Pere Salvà, establerts a París (1830-47), aconseguiren d’introduir-se al mercat europeu i americà, mentre Marià Cabrerizo a València (1816-58) i Antoni Bergnes de las Casas a Barcelona (1830-45), aquest darrer en col·laboració amb Manuel Rivadeneira (que posteriorment publicaria a Madrid la “Biblioteca de Autores Españoles” en 1846-80), posaren per primera vegada a disposició del públic les traduccions dels autors més populars del moment. A Madrid, el valencià V. Ayguals d’Izco publicà una “Biblioteca Universal” a preus populars, i Ferran Gaspar i Josep Roig de Barcelona hi establiren la casa editorial Gaspar i Roig. A València, en castellà, fou important la tasca editorial de Vicent Blasco i Ibáñez, primerament a través de l’Editorial Sempere (1895), i després, de la Prometeo (1913). Barcelona esdevingué el centre editorial en llengua castellana més important d’Espanya amb la creació de les primeres empreses modernes, com les de Lluís Tasso (1847), Espasa (1860), Narcís Ramírez i Companyia (1862), Montaner i Simón (1868), Manuel Maucci (1892), Sopena (1896), Salvat (1897) i després Gustau Gili (1902), Bruguera (1910), Seix i Barral (1911) i Labor (1915), que, juntament amb altres, el 1917 promogueren la creació de la primera Cambra Oficial del Llibre (1918) i defensaren la implantació d’una política de protecció del llibre de cara sobretot a l’exportació als estats americans. Posteriorment, editorials noves com Juventud (1923), Gallach (1924), Herder (1925), Ediciones GP (1931), de Germán Plaza, augmentaren encara més la producció del llibre castellà a Barcelona. Paral·lelament, i malgrat que ja el 1865 l’editor Innocenci López i Bernagossi aconseguí un gran èxit de venda amb els Singlots poètics, de Serafí Pitarra, la publicació en català es limità, durant tot el s. XIX, a obres d’erudició (“Biblioteca Catalana” de Marià Aguiló, 1872-1905). Gràcies a l’èxit popular d’autors com Verdaguer i Guimerà, hom aconseguí d’ampliar els lectors, fet que, si bé no permeté encara l’aparició d’un veritable negoci editorial en català, contribuí a la creació de diverses col·leccions recolzades en les revistes de l’època. Així, “Il·lustració Catalana” publicà “Lectura Popular” (1913-20) i les obres completes de Verdaguer (1913), i “L’Avenç”, la “Biblioteca Popular” (1903-16). També l’Editorial Millà ha publicat, des del 1901 fins avui, un miler de llibres populars. Editorials dedicades a la producció castellana intercalaren obres catalanes d’èxit assegurat: Gustau Gili, les obres completes de Maragall (1912), i Salvat, el Diccionari de la llengua catalana (1910). Més abast i regularitat representaren la Societat Catalana d’Edicions (1910) i l’Editorial Catalana (1917), fundada amb mitjans econòmics de consideració i que inicià un augment considerable de tiratge, les col·leccions més barates i comercials de la qual foren continuades per la Llibreria Catalònia (1924). Amb més ambició planificadora, l’Editorial Barcino (1924) intentà, amb la col·lecció “Els Nostres Clàssics”, de facilitar la lectura dels autors catalans antics a un públic no especialitzat. Fins el 1930 foren nombroses les editorials, normalment de curta durada, que responien a un grup literari (La Revista, 1915, o La Mirada, 1924, de Sabadell), a una intenció política (Minerva, 1917-23, les Edicions de l’Arc de Berà, de Valls, L’Estel, de València, 1929), a un mecenatge (Alpha, 1926, de Francesc Cambó, amb la col·lecció “Bernat Metge” de clàssics grecs i llatins), o anaven lligades a la popularitat d’un autor, com l’Editorial Baguñà amb la col·lecció “Biblioteca Gentil” (1924-28), de Josep Maria Folch i Torres. Les Edicions Proa (1928) de novel·la i els “Quaderns Literaris” dirigits per Josep Janés (1934), desenvolupats dins la normalitat política de la Generalitat, posaren més al dia el llibre català en les matèries, els autors i la presentació, i aconseguiren una àmplia audiència. La guerra civil, malgrat les limitacions de mà d’obra i de primeres matèries, no afectà greument l’edició en català, afavorida sobretot per les nombroses publicacions d’organismes oficials (Institució de les Lletres Catalanes, Comissariat de Propaganda de la Generalitat). Després, l’exili permeté l’existència d’algunes empreses editorials comercialment simbòliques: Costa Amic i Catalònia, de Mèxic, i Albor, de París, entre d’altres. D’altra banda, el període de guerra determinà una greu crisi de les editorials castellanes, però durant els anys de la postguerra hom aconseguí d’introduir-se de nou en el mercat sud-americà, fet que permeté la progressiva recuperació d’antigues empreses i la creació d’unes altres de noves, entre les quals es destaquen Destino (1942), Planeta (1949) i Plaza-Janés (fusió de les anteriors Ediciones GP i Josep Janés Editor, 1959). El 1944 l’Editorial Selecta, continuació de la Llibreria Catalònia, inicià a Barcelona la represa de l’edició en català, limitada per la censura a reedicions d’autors consagrats (Verdaguer, Rusiñol, Ors) i a obres completes. Després, Aymà (1944), Albertí (1954), Moll de Mallorca (1934) —que es projectà amb el Diccionari català-valencià-balear la “Biblioteca Raixa” a tota l’àrea catalana—, i Torre (1949) i l’Estel (1962), a València, publicaren sèries més assequibles. Vers l’any 1960, coincidint amb un cert canvi dels condicionaments polítics, sorgiren editorials noves dedicades, no solament a la publicació d’obres literàries catalanes, sinó que ampliaren llur camp a la sociologia, economia, teologia i sobretot a la traducció de literatura estrangera: Estela (1958), Nova Terra (1959), Fontanella (1962), Edició de Materials (1965), la nova etapa d’Aymà amb la incorporació de les Edicions Proa, etc. Però fou sobretot Edicions 62 (1961) la que es destacà pel ritme i per l’amplitud de temes en aquests anys de creixement (en el qual participaren també un gran nombre d’editorials que tradicionalment publicaven només en castellà, com Destino, Alfaguara, Vergara, Plaza-Janés, etc). Aquest període seguí una davallada, cap al 1969, com a conseqüència, en part, d’una profunda crisi de la indústria editorial en general, que s’anà recuperant, però, gràcies a l’ampliació del mercat: Curial, la Magrana, Altafulla, etc, a Barcelona, i Tres i Quatre a València, etc, són algunes de les aparegudes després de la crisi. Des del 1979 els editors predominantment en llengua catalana s’agrupen en l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Col·laboració: 
MToV
Llegir més...