Pertany a la família camitosemítica o afroasiàtica. És documentada del 3100 aC al 473 dC, per bé que continuà essent parlada en forma de copte fins al s XVI. Els seus orígens són controvertits: per a alguns és una llengua semítica africanitzada i per a d’altres el contrari. Des d’un punt de vista gramatical, presenta les característiques següents: en la fonètica, predomini de les consonants sobre les vocals; en la morfologia, triliteralisme (els mots solen tenir tres consonants), existència d’adjectius nisbats i d’un genitiu indirecte a base de n i, així mateix, una gran riquesa en el camp del verb, dels pronoms, de la negació, de les partícules i de les preposicions; en la sintaxi, ordre estricte dels mots en la frase, per bé que l’absència, freqüentment, de determinats adverbis (“quan”, “encara que”) i conjuncions (“si”, “i”) en dificulta la comprensió, i en el lèxic, un vocabulari ric, acolorit, molt detallista. És precisament aquesta minuciositat, aliada amb un gran realisme, una de les característiques principals de la llengua egípcia, la qual apareix expressada, generalment, en forma de frases breus i concises. En el decurs de la seva llarga història, experimentà, com és lògic, una sèrie de canvis. D’ací la seva divisió en fases, la primera de les quals és l'egipci antic (~3100-~2160 aC). Com tota llengua en formació, presenta mancances en el terreny de la morfologia, del lèxic i de la fraseologia, extremadament seca i concisa. Així mateix, l’ortografia resulta un xic exòtica en comparació amb la de la fase següent. Apareix documentada en les llegendes que acompanyen les escenes de la vida quotidiana que decoren les tombes i en una sèrie d’inscripcions funeràries, magicoreligioses (Texts de les Piràmides), autobiogràfiques i reials (molt escasses). La fase següent, l'egipci mitjà (~2160-1379 aC), és el període clàssic de la llengua. Mentre per a alguns constitueix una ruptura respecte a l’egipci antic, per a d’altres n'és simplement, l’evolució lògica: l’ortografia resulta equilibrada, la morfologia incorpora un nou pronom important i més formes verbals i el vocabulari s’enriqueix sensiblement. A més d’alguns dels gèneres documentats en la fase anterior —inscripcions reials, autobiogràfiques, literatura funerària (Texts dels Taüts, Llibre dels Morts)-, hom disposa de texts científics (papirs: Rhind, Ebers) i d’obres purament literàries (Conte de Sinuhé, Màximes de Ptahhotep). Els canvis esdevenen encara més ostensibles en el cas del neoegipci (1379-715 aC) tant pel que fa a l’ortografia (recarregada) com a la morfologia (ús regular dels articles definit i indefinit, una precisió molt més gran dels temps del verb, etc), al vocabulari (enriquit amb mots estrangers o provinents de la parla vulgar) i a la fraseologia (inflada en general). Apareix documentat en nombrosos texts, de caire literari (Himne a Aton, Instrucció d’Amenemope), judicial (papirs sobre el saqueig de la necròpoli tebana), social (Papir de la Vaga), epistologràfic, miscel·lànic, científic, històric, etc. N'és una prolongació el demòtic (715 aC-473 dC), emprat únicament en els documents privats, mentre que els texts monumentals d’aquesta època solen copiar l’egipci antic i mitjà. El copte, propi dels cristians d’Egipte, constitueix un nou desenvolupament de la llengua egípcia i, per tant, la seva cinquena i darrera fase.
m
Lingüística i sociolingüística