i embaràs | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

embaràs

substantiu masculím
Medicina
Alçària del fons uterí en les diverses fases de l’embaràs
© Fototeca.cat
obstetrícia obst
Període comprès des de la fecundació de l’òvul fins al part.

La duració mitjana és de 40 setmanes, amb una doble desviació típica de ± 2 setmanes, comptades a partir del primer dia de la darrera menstruació. L’embaràs produeix un aplec de modificacions anatòmiques i funcionals, les quals afecten tot l’organisme matern i representen la resposta fisiològica a les exigències hemodinàmiques, endocrines i metabòliques del fetus. Aquests canvis desapareixen després del part, alguns d’una forma ràpida i els restants gradualment, durant el puerperi. Objectivament la dona prenyada presenta un bon aspecte general, una actitud esvelta, la marxa oscil·lant el darrer trimestre, un augment progressiu de pes, una temperatura subfebril, una hipertròfia mamària, la pell pigmentada, etc. Durant la primera meitat de l’embaràs la diagnosi clínica és fonamentada en un conjunt de símptomes materns, els quals són de dos tipus: en primer lloc hi ha els signes de presumpció o generals, entre els quals cal destacar mareigs, nàusees, vòmits, intolerància de certs tipus d’aliments, modificació del caràcter, tibantor a les mamelles, etc; tradicionalment, les nàusees de l’embaràs s’han considerat com un efecte secundari de la gestació. Les nàusees, però, coincideixen amb el període de diferenciació ràpida del fetus, l’època en què és més vulnerable a l’exposició de toxines. Les gestants que les experimenten tendeixen a restringir la ingesta de substàncies potencialment nocives. En aquest sentit, s’ha comprovat que les dones amb més nàusees tenen menys probabilitats de gestar infants amb malformacions. Això ha portat la doctora Margie Profet a plantejar la hipòtesi, dins el camp de la medicina darwinista, que les nàusees de l’embaràs són una adaptació evolutiva mitjançant la qual la mare protegeix el fetus de substàncies potencialment tòxiques. En segon lloc cal esmentar els signes genitals de probabilitat, entre els quals els més importants són l’amenorrea, l’augment de volum, el canvi de forma i reblaniment de l’úter i la coloració violàcia vulvovaginal. En el transcurs de la segona meitat apareixen els signes fetals, dits també de certesa, entre els quals hi ha els moviments actius i passius del fetus, juntament amb l’auscultació dels batecs cardíacs fetals i la radiografia fetal. Per a la diagnosi precoç hom empra actualment mètodes de laboratori molt més específics, entre els quals cal assenyalar el de Galli-Mainini i els immunològics (prova de l’embaràs).

Col·laboració: 
AOA / FeM
Llegir més...