enrotllament

m
Electrònica i informàtica

enrotllament de l’estator d’un alternador

© Fototeca.cat

Conjunt de conductors aïllats, enrotllats al voltant d’un nucli magnètic o disposats en ranures, que constitueix el circuit elèctric de certs aparells, i especialment de les màquines elèctriques.

Solen ésser subdividits en bobines connectades convenientment. Els conductors són correntment de coure electrolític o bé d’alumini, en forma cilíndrica o de barres trefilades. L’aïllament pot ésser de diverses menes (cotó, seda, mica, esmalt, etc), i és classificat d’acord amb la temperatura que pot suportar. Els enrotllaments reben diferents noms, segons llur constitució, forma o missió. Així, segons que rebi o forneixi corrent, hom parla d’enrotllament inductor o induït, respectivament. Segons llur distribució espacial, hi ha enrotllaments concentrats i distribuïts, emprats segons la forma dels pols i de l’entreferro. A les màquines de corrent continu és emprat actualment l’enrotllament de tambor (que pot ésser ondulat o imbricat); el primitiu enrotllament d’anell, ideat per Pacinotti el 1861, fou abandonat fa temps. Algunes màquines disposen, a més, d’enrotllaments de commutació i de compensació. A les màquines de corrent altern els enrotllaments solen ésser trifàsics o bé monofàsics, generalment distribuïts a les màquines asíncrones i a l’estator de les síncrones i concentrats al rotor d’aquests. Als motors d’inducció és corrent, al rotor, l’enrotllament en gàbia d’esquirol. Els transformadors tenen dos (o tres) enrotllaments, anomenats primari i secundari (i terciari), que són respectivament l’inductor i l’induït ( transformador).