i escalada | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

escalada

substantiu femeníf
Escalada
Escalada
© Fototeca.cat-Corel
esports esport
Acció d’ascendir per un indret difícil, de pregona verticalitat, utilitzant els quatre membres per a progressar.

Hom pot diferenciar diversos tipus d’escalada: atenent el material en què hom escala hom distingeix entre l'escalada en roca, l'escalada en glaç i l'escalada mixta (combinació de les dues anteriors); segons la manera de progressar, hom distingeix entre l'escalada lliure (caracteritzada per l’ús exclusiu de mans i peus per a agafar-se a les preses i repenjar-se, alternativament, en la progressió), l'escalada artificial (en què el material col·locat per l’home —pitons, fissurers, etc— facilita l’avançament en repenjar-hi el cos) i l'escalada combinada (que presenta alhora trams d’escalada artificial i trams d’escalada lliure); i, per últim, segons la finalitat perseguida, hom distingeix entre l'escalada alpina (l’objectiu de la qual és d’assolir un cim tot superant qualsevol dificultat que pugui presentar l’itinerari escollit) i l'escalada esportiva (en què l’interès principal és la dificultat per ella mateixa que un itinerari o un tram d’aquest pugui presentar, independentment de l’assoliment d’un cim). Les combinacions d’aquests qualificatius defineixen els possibles tipus d’escalada. L’escalada pot ésser feta per un sol escalador; es destaquen, per exemple, les escalades en solitari de Preuss (1911), Bonatti (1955), Desmaison (1972) i Messner (Manaslu, 1972; Nānga Parbat, 1978; Everest, 1980) o per un grup de dues o tres persones, que formen una cordada. L’escalada com a esport és relativament moderna dins l'alpinisme. A.F. Mummery (1895) fou un dels iniciadors de l’aleshores anomenada escalada acrobàtica, que cercava itineraris (“vies”) més difícils vers els cims. En 1920-35, l’escalada artificial conegué un gran impuls que facilità el descobriment de noves tècniques (doble corda, travessies, pèndols) i nous estris (estreps, mosquetons, pitons), que feren possible la conquesta de parets inaccessibles en escalada lliure. Willy Walzembach (1926) ideà un mètode per a classificar i catalogar les escalades, consistent en graduar la dificultat en sis graus (I, II, ...), de menys a més difícil. Pel que fa a l’escalada lliure, hom completà aquesta graduació amb dos qualificatius, inferior (-) i superior (+), aplicables a cada grau; i pel que fa a l’escalada artificial, la graduació de la dificultat tècnica fou especificada per tres graus (A1, A2, A3 ). L’aplicació i perfeccionament continuat de nous mitjans tècnics (talabards, peus de gat, fissurers, cintes de niló, friends, caps de coure i de plom, utilització de magnèsia) i de noves tècniques d’entrenament (procedents de l’atletisme, d’altres esports de competició i, fins i tot, de pràctiques corporals i de mentalització com el ioga), han permès de superar dificultats de graus fins aleshores inabastables. Així, en l’escalada lliure, l’escala ha augmentat superiorment, i hom ha assolit ja passatges de dificultat VII i VIII; per tal de definir millor aquestes dificultats extremes, els graus superiors al VI són subdividits en tres, que als Països Catalans són assenyalats, seguint la notació francesa, mitjançant les lletres a, b i c (VIa, VIb, VIc, etc). En l’escalada artificial, hom ha superat dificultats de grau A4 i els graus A5 i A6 són ja superables. Els anys cinquanta, els escaladors escocesos iniciaren l’escalada en glaç d’alta dificultat, realitzada generalment en cascades gelades; l’escala de graduació d’aquesta pràctica consta de cinc graus (I, II, ...). Pel que fa a les tendències modernes, els nous conceptes originen un fort trencament amb els cercles clàssics. A Catalunya, hom pot considerar com a pioners de l’escalada J.Soler i Santaló (1906), mossèn Jaume Oliveres, Josep M.Guilera (1922) i Lluís Estasen (que el 1927 introduí estris i mètodes nous). Una etapa culminant fou l’escalada al Cavall Bernat de Montserrat el 1935. Després del 1939 foren creats grups especialitzats dins les entitats excursionistes (GAM, 1940; GEDE, 1941; CADE, 1942) i sorgiren nuclis d’escaladors comarcals. Montserrat esdevingué l’escola d’escaladors per excel·lència; entre els grups que hi deixaren l’empremta cal destacar els components del TIM (“Terra i Mar”) de Sabadell. Escalades notables han estat la de la paret de Sant Jeroni (1948), la dels Ecos o Roques del salt de la Mina (1956), la paret nord de l’Eiger (1964), l’escalada a l’esperó SW del Saraghar (1982), l’escalada de la cara nord del Huascaran Nord (1983), la de la cara sud de l’Annapurna (1984), la de l’esperó oest del Bhāgīrathī-III (1984), l’ascensió hivernal del Makalu (1986), etc. Al Rosselló té una activitat notable el grup enquadrat en el Club Alpin Français (secció dels Pirineus Orientals). L’impuls de l’escalada al País Valencià fou palesat per l’ascensió a la cara sud de l’Aconcagua (1972).

Col·laboració: 
IRo / MaRP
Llegir més...