i eslau | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

eslau | aslava

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
Expansió dels pobles eslaus fins añ segle IX
© fototeca.cat
història hist
Individu d’un grup de pobles de raça i de llengua indoeuropees establerts a les terres entre els rius Oder i Volga i des de la mar Bàltica fins a la serralada dels Carpats.

Els eslaus eren limitats pels pobles germànics, bàltics i tracis i tenien relació amb la cultura de Lusàcia. Anomenats vendes per llurs veïns germànics, el nom d’apareix documentat al s. VI. Al s. III s’expandiren cap a l’est i al sud, però foren frenats pels pobles bàltics, finesos i gots. Els antes (poble eslavitzat, que vivia a Ucraïna) foren conquerits pels gots, els quals formaren un imperi que s’estenia des de Polònia fins a la mar Negra, dins el qual sotmeteren altres pobles vendes. Destruït aquest imperi pels huns (370), els eslaus restaren sota llur domini; però, en iniciar la marxa en direcció a l’Europa central, els eslaus formaren diferents agrupaments politicomilitars: els antes en el Dnièper mitjà, els eslovens en el baix Danubi, la Croàcia Blanca a l’alt Dnièper i la Sèrbia Blanca a l’alt Vístula (s. VI i VII). A l’inici de les invasions germàniques en direcció a Occident, es produí un buit a l’Europa central, que fou omplert per les migracions eslaves (entre aquestes, la dels sòrabs, que s’establiren a l’alt Elba). Al s. VI, els eslaus travessaren l’Elba i arribaren a la conca dels rius Saale i Danubi, alhora que els pomeranis s’establiren a les costes de la mar Bàltica. Un altre grup d’eslaus ocuparen Bohèmia (508-514) i després de passar el Danubi iniciaren la conquesta dels Balcans, on les fronteres bizantines havien quedat desguarnides, car la preocupació de Bizanci era de reconquerir les costes mediterrànies. En aquest moment, hom pot considerar els eslaus dividits en tres grups: els eslaus meridionals, els occidentals i els orientals. L’expansió cap al sud quedà paralitzada en establir-se al Danubi central els pobles àvars (568). Derrotats aquests pels bizantins (626), els eslaus recobraren llur independència i formaren el regne de Samo (s. ituat al Danubi superior i mitjà) (626-659), amb capital a Nitra. Samo, un mercader franc, agrupà els pobles servis, lusacis, txecs, moravians, eslovacs i eslovens; però, a la seva mort, una part d’aquest regne fou ocupada pels búlgars, d’origen turc (679), que foren, però, ràpidament eslavitzats. Des del 756 els bizantins consideraren els búlgars com a enemics perillosos i s’inicià un període de guerres entre ells; això no obstant, els búlgars formaren un extens imperi (893-927), sotmès després per Constantinoble i convertit en província bizantina (1018). El principat de Croàcia del Nord (795), als territoris de Pannònia i d’Eslavònia, i el principat de Croàcia del Sud (~835), al litoral de la mar Adriàtica, foren unificats per Tomislar i formaren el regne de Croàcia (925). L’expansió dels eslaus occidentals per terres de Germània continuà fins a la darreria del s. VIII, que arribaren a la conca alta del riu Weser. Carlemany establí el limes Sorabicus (805) i el limes Saxonicus (808) i posà fi a les migracions dels eslaus occidentals. Amb tot, aquests aprofitaren la decadència política dels carolingis per a organitzar el primer gran estat eslau a l’Europa central, el de la Gran Moràvia (830-904), format pels pobles que vivien a Eslovàquia, Bohèmia, Lusàcia i la Petita Polònia. Otó I (936-973) reconquerí les terres de Germània fins al riu Oder (ocupades pels sòrabs, lusacis i milcenis) i creà les marques de Caríntia i Carniola, les quals privaren l’expansió eslava per la conca dels rius Drava i Sava. La constitució de nous principats: el txec (880), el polonès (960) i el de Bohèmia (995), no impedí la marxa cap a l’est dels camperols alemanys. Amb tot, els eslaus occidentals sofriren un procés de germanització. Els eslaus orientals aconseguiren una certa unitat sota el comandament dels antes, els quals dominaren la conca del riu Dnièper, fins que els àvars els dispersaren (602), i a partir d’aquest moment les tribus eslaves hagueren de pagar un tribut als pobles de l’estepa. Foren tributaris dels khàzars des del s. VII fins al s. IX, en què els ruotsi o russos (grups de pobles escandinaus) es fusionaren amb els eslaus, fet que donà lloc a l’organització dels principats russos. Aquestes tribus eslaves (dregovitxis, viatitxis, radimitxis, drevlians, volinians, croats, polians, severians, etc), tot i estar sotmeses als khàzars, crearen diferents poblacions al llarg de la ruta mercantil (des de la mar Bàltica fins a la mar Negra), les principals de les quals foren Kíev i Novgorod, utilitzades com a mercats pels pobles escandinaus. El principat rus de Kíev fou fundat per l’heroi semillegendari Rurik (~863), el qual alliberà els pobles eslaus del domini tributari dels khàzars. A través de les vicissituds històriques que anaren configurant els pobles i estats eslaus, el fons comú etnicolingüístic es mantingué viu i estimulà, a Rússia, al s. XIX, el corrent conegut amb el nom de paneslavisme

L’organització social dels eslaus era de tipus familiar; les famílies s’agrupaven en clans (rod), i aquests en tribus. L’autoritat màxima de la tribu era l’assemblea dels vells, que elegia els caps de la tribu. Cada tribu tenia un lloc fortificat (grad o gorod), on es reunien els seus membres i que, més tard, donà lloc a mercats i ciutats. Els eslaus eren pastors i agricultors i habitaven essencialment als boscs. Llurs fills eren educats pels pares com a camperols, pastors o guerrers, i per evitar la superpoblació eren mortes algunes de les filles acabades de néixer. La majoria d’aquests pobles eren monògams, i moltes dones, en restar vídues, es cremaven a la pira funerària de llur marit. Incineraven els morts, i les festes funeràries duraven diversos dies i acabaven amb un sopar ritual. A part altres aliments, la sopa de cereals (kaša) era la base de llur alimentació. Les cases eren de fusta i tenien una cambra subterrània per a protegir-se millor del fred. Físicament, els eslaus eren, segons testimonis del s. VI, alts, forts i rossos. Les primitives creences dels eslaus poden ésser conegudes a través de texts cristians de les vides de sants, de les descripcions dels viatgers i del folklore. Els antics eslaus eren animistes, donaven culte als avantpassats i adoraven els esperits del bosc i de les aigües, que els missioners cristians convertiren en dimonis. Representaven els ídols amb tres o quatre cares. Concebien l’existència d’una divinitat solar, de la qual depenien altres divinitats inferiors, amb tota una mitologia basada en la divinització dels fenòmens naturals. Donaven culte a Svarog, el sol, déu de la llum, i sovint anomenat només amb el terme comú bog (déu), als seus fills Dažbog, déu protector de l’agricultura, i Volos, déu protector dels ramats, i a Perun, déu del tro i de la guerra. Mokoš és l’única deessa coneguda. Tenien llocs sagrats, però hom no coneix amb seguretat l’existència de temples. El s. VII marcà l’entrada del cristianisme entre els pobles eslaus. Aquesta cristianització tingué tres focus: Bizanci, Roma i Germània. Els apòstols de la conversió foren l’abat Martin, enviat per Roma a batejar els croates (640-42), i, posteriorment (s. IX), Ciril de Tessalònica i el seu germà Metodi, que evangelitzaren Moràvia i Bohèmia, mentre els carolingis, des de les marques, intentaven també una cristianització. Borís de Bulgària fou batejat el 864, i el príncep Vladimir de Kíev, el 989. Els eslaus del litoral de la Bàltica no foren cristianitzats fins als s. XI-XII. Pel fet de les diferents fonts d’evangelització, els eslaus occidentals i part dels meridionals (txecs, eslovacs, polonesos, croats, eslovens) formaren part del cristianisme occidental, mentre que la majoria dels meridionals i tots els orientals (búlgars, serbis, ucraïnesos, russos) quedaren integrats en el món del cristianisme oriental i ortodox.

Col·laboració: 
JFC
Llegir més...