En les creences religioses de diversos pobles, el concepte d’esperit lliga amb el d'ànima, car ambdós són principis vivificadors. El desig de cercar una explicació i un control de la natura ha provocat que hom hi projectés l’existència d’esperits, reflex de l’activitat física i psíquica de la persona. Aquest esquema lògic, anomenat per Edward Taylor animisme, seria el primer estadi històric en la formació dels sistemes religiosos. Hom dubta actualment d’aquesta hipòtesi, car hi ha cultures primitives que no han seguit aquest camí i alguns pobles (melanesis, indis nord-americans) creuen en una força o poder impersonal (mana) del qual participen els esperits i els homes. Trets característics de l’esperit són la natura incorpòria o subtil, com és el cas de les nocions d'esperit vital i esperit animal, el caràcter de transcendència sobre la mort i la facultat de donar vida a un ésser i fer-ne un individu o, en el cas de l’home, una persona. En la tradició filosòfica occidental hom contraposa la idea d’esperit a la de natura, en el sentit que aquest és el principi ordenador i comprensible d’aquella. L’esperit és interpretat, d’altra banda, com a principi vital animador (πεuμα) o com a pensament, raó i explicació (νοuς). La filosofia grega —llevat d’Heràclit, els materialistes i els estoics— concep l’esperit, en el sentit de νοuς, com a realitat activa independent de la matèria. És justament en aquesta oposició a la matèria on s’inscriu la problemàtica de l’esperit: de la idea que hom tingui de la matèria i de la possibilitat que existeixi quelcom independent d’ella depèn l’escissió dels sistemes filosòfics. Per a l’escolàstica només Déu, com a intrínsecament i absolutament independent, és esperit; l’ànima humana ho és també, però només per participació. La filosofia dels s. XVII i XVIII presenta, en relació amb el tema de l’esperit, dues posicions antagòniques: l’espiritualisme dels racionalistes, que afirma la seva existència, a partir de la qual explica la realitat material, i el materialisme mecanicista, que nega l’esperit, com a tal, en reduir-lo a la matèria. Amb el Romanticisme sorgeix una nova accepció de l’esperit, que l’idealisme alemany assumeix: l’esperit (Geist) és tant l’ésser històric com l’ésser que transcendeix el particular. Hegel dóna forma definitiva a aquesta direcció: per a ell, esperit i natura són antitètics, però esdevenen dialècticament l’esperit total i la veritable realitat, mitjançant un procés ternari: esperit subjectiu (natura, subjecte pràctic i cognoscitiu), esperit objectiu (moralitat, dret i història) i esperit absolut (art, religió i filosofia). Amb posterioritat a Hegel i a part les doctrines de caire tradicional o d’ascendència més o menys directament hegeliana, l’esperit ha estat interpretat per un materialisme renovat (no mecanicista) com a resultat evolucionat de la matèria; per al vitalisme, d’altra banda, l’esperit s’oposa a la vida en el sentit que n'és precisament solidificació i esclerosi; l’historicisme de Dilthey, en fi, ha establert la distinció entre les ciències naturals i les anomenades ciències de l’esperit, caracteritzades per un mètode propi, cientificoespiritual, i pel fet que llur objecte no és una realitat fixa, ans històrica i vital.
m
Religió
Filosofia