Tot i algunes temptatives anteriors, l’ètica de situació sorgí amb l’existencialisme i la seva accentuació de la historicitat de l’home, que fa impossible tota generalització essencial. Suposà, doncs, una reacció contra l’ètica essencialista tradicional —ajustada a unes normes concretes (com, per exemple, els deu manaments) o a les exigències d’unes determinades virtuts— i contra la mateixa casuística (en la mesura que dóna valor universal a diferents situacions i, malgrat la seva intenció, torna a caure en el moralisme que vol defugir). En considerar cada situació concreta com a irrepetible i negar tota possible norma ètica —ni que sigui orientadora—, l’ètica de situació ha trobat, sobretot entre els moralistes catòlics, crítiques radicals, fins i tot per part d’aquells que insisteixen en la ineludible atenció que mereixen les circumstàncies concretes en tota opció moral. En aquest sentit, hom ha intentat de distingir entre ètica de situació i ètica existencial, entenent aquesta com a alliberada dels extrems antiessencialistes —i, en darrer terme, relativistes— de la primera i, alhora, com a complement necessari d’una ètica de caràcter essencial. D’altra banda, l’ètica de situació ha tingut més ascendent en el terreny de l’ètica teològica, de signe protestant, que no en el camp estrictament filosòfic. Aquest ascendent, però, no exclou unes certes modificacions, en el sentit que l’ètica teològica situacionalista accepta generalment uns determinats fonaments o valors morals com a línies generals que orienten l’opció moral. Així, l’amor al proïsme (J.Fletcher), el respecte a la vida (A.Schweitzer) i l’anomenada regla d’or del comportament (R.M.Mac Iver i H.van Oyen) esdevenen concrecions de la voluntat de Déu, que crida cadascú a complir responsablement, en cada situació, el seu deure.
f
Filosofia