etrusc
| etrusca

f
m
Història

Territori del poble etrusc

© fototeca.cat

Individu d’un poble format i desenvolupat a la regió d’Etrúria entre els s. VIII i I aC.

La teoria d’un origen oriental dels etruscs es basa en dades antigues tradicionals; així, degueren ésser un dels pobles de la mar esmentats en les fonts egípcies del s. XII aC. La teoria de l’origen autòcton pot ésser explicada per una evolució in situ a partir de les cultures vil·lanovianes, evolució similar a la d’altres pobles mediterranis, com la cultura de Tartessos. El desconeixement de la llengua etrusca no permet la investigació directa a partir dels documents escrits; hom pot treballar només a partir de fonts escrites alienes o de les troballes arqueològiques. Els períodes de la història etrusca que hom pot considerar són: el de formació, des de la cultura vil·lanoviana fins al s. VIII aC; el d’apogeu orientalitzant, que es correspon amb la màxima extensió de la talassocràcia etrusca (s. VII-V aC); el d’inici de la decadència, entre les pressions gal·les i romanes (s. III aC); i la decadència total, sota el domini romà. La riquesa minera de la zona d’Etrúria proporcionà als seus habitants un estimable nivell de vida, augmentat per llur extensió comercial per tota la Mediterrània occidental, que hom pot seguir mitjançant les troballes de la ceràmica característica etrusca, anomenada bucchero nero, fetes a la costa sud d’Itàlia, a les illes de Sicília i Sardenya, a la costa africana al voltant de Cartago, i a la costa de Catalunya. Una bona amistat lligà les empreses comercials etrusques i cartagineses, les quals s’uniren, per tal d’oposar-se a l’expansió grega per la Mediterrània, en la batalla d'Alalia (535 aC). Durant tot el s. VI aC el poble etrusc eixamplà les fronteres i les zones d’influència cap a la vall del Po, al nord, i cap al Laci i Campània, al sud. És el moment de la monarquia etrusca dels Tarquins a Roma. Posteriorment les invasions cèltiques a la vall del Po i la pressió romana i llatina desferen el poder etrusc. Als s. IV i III aC Roma dominà les principals ciutats de la Lliga Etrusca, i posteriorment fundà colònies en territori etrusc. L’autonomia etrusca s’acabà definitivament després de la guerra dels Aliats, quan hom conferí als etruscs el dret romà, al principi del s. I aC. Hom sap molt poca cosa de l’organització política i social etrusca; sembla que no hi hagué un poder unificat i que les dotze ciutats principals s’aplegaren en una amfictionia o unió religiosa amb seu vora el llac de Bolsena. El règim de govern de les ciutats fou inicialment monàrquic, i al s. V aC esdevingué oligàrquic, amb poder per a les grans famílies propietàries de les terres. Com a tots els pobles antics, la base del treball fou la mà d’obra. Les tombes etrusques, principal font d’informació, forneixen les dades essencials sobre la vida privada, social i religiosa etrusca, alhora que hi revelen la importància del món funerari. Al costat de les divinitats infernals, constituïen el panteó etrusc una sèrie de divinitats, contaminades ja, tal com són conegudes, per les concepcions gregues i, sobretot, romanes. La religió etrusca tenia uns ritus complicats i específics (cal destacar-ne l’aruspicina), que passaren a la religió romana.