evolució

f
Biologia

Evolució dels vertebrats i la seva diversificació al llarg dels temps geològics, mesurats en milions d’anys

© Fototeca.cat

Procés segons el qual els éssers vius s’han originat els uns dels altres per descendència i canvis.

Conseqüència de l’evolució és la transformació de les espècies en el curs del temps. Actualment gairebé tots els biòlegs no solament admeten l’evolució com un fet, sinó que accepten una evolució total. La vida mateixa, d’acord amb la biologia moderna, s’ha originat per evolució. Hom troba concepcions evolutives ja en alguns filòsofs grecs, entre els quals Anaximandre i Empèdocles. Això no obstant, fins al segle XIX hom no arribà a una formulació científica del concepte d’evolució i a l’acceptació com una realitat pels biòlegs. Per llurs idees en aquest sentit es destacaren el francès Jean-Baptiste-Pierre- Antoine de Monet, cavaller de Lamarck (1744-1829), i l’anglès Charles Darwin (1809-1882), cadascun dels quals formulà una teoria general de l’evolució, basada en un mecanisme evolutiu diferent (lamarckisme, darwinisme). A més d’aquestes teories, hom n'ha formulades moltes d’altres, una gran part de les quals, anomenades vitalistes, es basen en l’admissió d’una “força vital”, específica dels éssers vius, com a motor de l’evolució. Aquestes teories vitalistes, juntament amb altres que no ho són pròpiament, però que admeten l’existència de tendències internes, difícils de definir amb precisió en termes biològics, parteixen d’un punt de vista més filosòfic que científic.

evolució Races geogràfiques i formació d’espècies en la mallerenga. Aquesta espècie té una sèrie de races que s’encreuen entre elles, esteses per Europa, Sibèria, l’Índia, la Indo-xina i la Xina. Les races de la Xina, Europa i Sibèria habiten juntes en una certa àrea. Bé que aquestes races s’interconnecten fent la volta pel sud d’Àsia, Europa i Sibèria, en aquesta àrea de coexistència no s’encreuen, sinó que es comporten com a espècies separades. Igualment s’esdevé al centre d’Àsia amb les races de l’Índia i de Sibèria

L’admissió de l’evolució com un fet es basa en una sèrie de proves, les més fermes de les quals són proporcionades per la paleontologia. Els fòssils més antics corresponen a espècies més diferents i més primitives que les actuals, mentre que els fòssils més recents corresponen a espècies més pròximes a les actuals. En alguns casos, amb l’anàlisi de restes fòssils, és possible una reconstrucció detallada del procés evolutiu de certs grups d’organismes, com és ara el dels cavalls. L’anatomia comparada, mitjançant l’estudi comparatiu de l’estructura anatòmica dels diferents grups d’éssers vius, aporta moltes dades per l’aclariment de l’evolució. Així, el fet que l’esquelet d’un membre de vertebrat tetràpode tingui una mateixa estructura bàsica, tant si serveix per a caminar, córrer, nedar, volar, cavar, etc., s’explica pel seu origen comú i per la seva diferenciació a partir d’una forma inicial. L’existència d’òrgans rudimentaris s’explica si són restes d’altres que foren funcionals en una espècie antiga.

L’embriologia també fonamenta l’evolució. Els organismes presenten durant el desenvolupament embrionari característiques similars a les dels embrions, i fins i tot dels adults, de grups més primitius. Moltes dades biogeogràfiques només tenen sentit en termes d’evolució. Tots els simis americans són del mateix grup taxonòmic, el dels platirrins, i són més emparentats entre ells que amb els del Vell Món, pertanyents a un altre grup, el dels catarrins. No menys importants són les proves aportades per la bioquímica. En aquest sentit és especialment important la comparació de les seqüències d’aminoàcids en proteïnes homòlogues de diferents espècies. En tot cas les seqüències d’aminoàcids són molt més semblants en espècies taxonòmicament pròximes. Per exemple, la cadena a de les hemoglobines humanes és idèntica a la del ximpanzé i només es diferencia en dos aminoàcids respecte a la del goril·la, però en 17 respecte a la del cavall. Altres branques de la biologia, com la taxonomia, la fisiologia comparada, la citologia, l’ecologia, etc., també forneixen proves sobre l’evolució.

L’estudi de l’evolució biològica té dos aspectes que es complementen: el procés evolutiu en si i el dels mecanismes i de les causes de l’evolució. L’estudi del procés evolutiu tracta de la gènesi dels organismes i llurs transformacions successives, i té com a base principal les dades que aporta la paleontologia. Els mecanismes i les causes de l’evolució són objecte d’una branca de la genètica, la genètica evolutiva, que té com a base principal la genètica de poblacions, puix que, d’acord amb les idees actuals, el procés de l’evolució té lloc al nivell de la població. Fins a la dècada dels seixanta hom admetia com a més escaient la teoria sintètica de l’evolució que recollia les dades que aportaven les diverses ciències biològiques i paleontològiques, segons les quals la selecció natural n'era el motor principal.

El bec dels pinsans de les illes Galápagos, que permeté a Darwin formular la seva teoria de l’evolució

© fototeca.cat

L’any 2009 fou declarat per la UNESCO Any Darwin, en coincidir el bicentenari del naixement de Charles Darwin i els 150 anys de la publicació de la seva obra més important, L’origen de les espècies. Estudis realitzats amb mosques i amb altres organismes indiquen que la selecció natural pot actuar de manera molt més ràpida del que es pensava, com s’ha observat, per exemple, en els patrons d’inversió cromosòmica de mosques europees que colonitzaren Amèrica a mitjan segle XX. També l'evo-devo ha aportat informació que explica els grans canvis morfològics associats a l’evolució dels animals, com ara la duplicació de gens per a formar famílies gèniques, la duplicació de genomes complets o de grans parts del genoma, i el reaprofitament de xarxes gèniques en diversos organismes per a fer una mateixa tasca o en un mateix organisme per a realitzar tasques diferents.

Contribucions més recents a la teoria de l’evolució

Una premissa fonamental d’aquesta teoria és que totes les variants al·lèliques d’un gen tenen un valor adaptatiu diferent (panseleccionisme). Tanmateix, Mooto Kimura (1971) proposà una teoria neutralista per a l’evolució a nivell molecular. Segons el neutralisme, molts gens presenten variants al·lèliques que solament es diferencien en petits canvis en les proteïnes que codifiquen, i aquests canvis esdevenen selectivament neutres; és a dir, totes aquestes variants al·lèliques tenen el mateix valor adaptatiu. Com a conseqüència d’això, aquests gens selectivament neutres poden aparèixer per acumulació a l’atzar (no garbellada per la selecció) de mutacions puntuals dintre d’un gen ancestral. Malgrat que sembla indubtable que la selecció natural és un mecanisme vàlid i operatiu en l’evolució, hom no pot descartar la possibilitat que a nivell molecular hi hagi una evolució neutralista del tipus proposat per Kimura. Un exemple en poden ésser els pseudogens recentment descoberts (genètica). D’altra banda, la teoria sintètica també ha estat criticada a un altre nivell. Segons la teoria sintètica, l’evolució fóra un procés d’acumulació lenta i gradual de petites variacions dirigida per la selecció natural. Tanmateix, els paleontòlegs americans N. Eldradge i S. Gould han proposat (1970) que l’aparició de noves espècies es fa a nivell d’aïllats geogràfics, que comprenen un nombre petit de poblacions que no es poden encreuar amb altres poblacions de la mateixa espècie (model de l’equilibri intermitent). Aquest fenomen pot ésser molt ràpid a escala dels temps geològics.

Tot això ha tornat a posar d’actualitat la vella polèmica sobre si tota l’evolució respon a un únic mecanisme o si hom pot distingir entre una microevolució a nivell intraspecífic (que funcionaria pels mecanismes proposats per la teoria sintètica) i una macroevolució a nivell supraspecífic (que respondria a altres mecanismes). Certament, els estudis recents sobre les limitacions ontològiques de les possibilitats evolutives semblen també donar suport a l’existència d’una macroevolució ben diferenciada d’una microevolució.