Les exposicions poden ésser regionals, nacionals o internacionals, especialitzades o generals. La decadència de les fires (fira) europees tradicionals deguda al desenvolupament del comerç internacional, especialment des del s XVIII, menà a l’organització d’exposicions internacionals. Aquestes foren creades amb la finalitat de mostrar el progrés en la producció industrial i amb un interès comercial basat en la publicitat dels productes exposats. Això no obstant, no foren gens rendibles, per la necessitat de construir noves instal·lacions i per les despeses inherents a aquesta mena de certàmens. Revelades poc pràctiques, foren substituïdes, en part, per les fires de mostres, com a centres de contractació. La primera exposició internacional, de caràcter universal, fou oberta a Londres el 1851, i havia de representar la unió del gènere humà mitjançant la indústria. Hom les celebrà habitualment a intervals irregulars de temps, però una Oficina internacional (creada el 1928 i modificada el 1948) en regulà la durada (sis mesos), i el temps que havia de transcórrer perquè un mateix país pogués organitzar dues exposicions consecutives (15 anys). Les exposicions universals han assenyalat dates importants en el desenvolupament de l’arquitectura moderna. El caràcter provisional de molts dels pavellons d’exposició, el desig de sorprendre els visitants i de superar les manifestacions precedents, han possibilitat construccions inimaginables en altres circumstàncies i han constituït veritables manifests a favor de nous materials i noves formes. A la primera exposició universal celebrada a Londres el 1851, el concurs internacional per a construir el pavelló central fou guanyat pel francès H. Horeau, però hom no portà a la pràctica cap d’aquests projectes (més de tres-cents), puix que tots exigien la utilització de grans armadures irrecuperables. El pavelló fou encarregat a l’enginyer, especialista en hivernacles, Joseph Paxton. L’anomenat Crystal Palace, aixecat en menys de sis mesos, era un enorme pavelló de ferro i vidre i representava la utilització més racional de l’època d’elements rigorosament estandarditzats i que podien ésser desmuntats sense cap mena de perjudici. A les exposicions de Nova York (1853), Munic (1854) i París (1855) hom prengué com a model el Palau de Cristall. Fins al final del segle, París i Londres alternaren en l’organització de les exposicions, bé que, més o menys oficialment, es multiplicaren arreu: Viena (1873), Filadèlfia (1876), Sydney (1879), Melbourne (1880), Amsterdam (1883), Nova Orleans (1885), Barcelona (Exposició Universal de Barcelona), Copenhaguen i Brussel·les (1888). L’exposició de París del 1889 marcà, alhora, el punt culminant d’aquesta evolució i l’acabament de l’època del ferro; la galeria de màquines del 1855, la circular de Krantz i G. Eiffel del 1867 i la de De Dion del 1878 són les etapes que condueixen al Palais des Machines del 1889, en el qual un gran espai (115 per 420 m) era sostingut per arcades de ferro de tres articulacions, sense cap mena de puntal interior. Però l’obra més important i que aixecà les més aferrissades discussions fou la torre de tres-cents metres en el Champ de Mars, l’anomenada torre Eiffel. La construcció més alta del moment simbolitzava el triomf dels enginyers sobre els arquitectes i el de l’estructura sobre la decoració. Després del 1889 l’arquitectura de les exposicions entrà en una fase eclèctica (Chicago, 1893; París, 1900), que no fou superada fins a l’exposició universal de les arts decoratives de París (1925), on participaren tots els grans arquitectes francesos, com Le Corbusier (pavelló de l’Esprit Nouveau), Mallet Stevens (pavelló de turisme) i Tony Garnier (pavelló de Lió), i estrangers: Josef Hoffmann (pavelló d’Àustria), K. Melnikov (pavelló de l’URSS), etc. Del 1900 al 1937 tingueren lloc les següents: Buffalo i Glasgow (1901), Saint-Louis (1904), Lieja (1905), Londres (1908), Brussel·les (1910), San Francisco (1915), Wembley (1924-25), Filadèlfia (1926), Barcelona (1929) (Exposició Internacional de Barcelona), París (1931), Chicago (1933-34) i Brussel·les (1935). A l’exposició de París del 1937, després de la mostra d’Estocolm del 1930, projectada en la seva totalitat per Gunnar Asplund, hom troba les innovacions d’Alvar Aalto (pavelló de Finlàndia) i de J. Sakakura, deixeble de Le Corbusier (pavelló del Japó), amb l’arquitectura eclèctica nazi i comunista. El pavelló republicà espanyol presentà obres de grans artistes, com Picasso (Guernica), Miró, González i Calder. Cal esmentar també l’al·legoria de l’electricitat, de Dufy, una de les obres més grans de la pintura moderna (600 m2). A Nova York (1939), el símbol de l’exposició, una piràmide i una esfera, denota la intenció d’oblidar els estils històrics; Alvar Aalto amb el pavelló de Finlàndia i S. Markelius amb el de Suècia hi aportaren les solucions més interessants. A Brussel·les (1958), l’Atomium marcà el naixement d’una nova era; el pavelló Philips de Le Corbusier, amb les seves formes dinàmiques, fou la construcció més celebrada. Les exposicions de Seattle (1962) i Nova York (1964) han significat un retorn als estils monumentalistes i eclèctics; cal excloure'n, a Nova York, el pavelló de la companyia Bell (W. Harrison i M. Abramovitz) i el de la IBM (E. Saarinen). L’exposició de Montreal (1967) assenyala un nou ressorgiment de l’arquitectura creadora amb el pavelló dels EUA, immensa cúpula geodèsica de R.Buckminster-Fuller, el pavelló alemany de Frei Otto i la proposta d’hàbitat de Moshe Safdie. El 1970 fou celebrada la primera exposició universal en territori asiàtic (Osaka) sota la planificació general de Kenzo Tange. Entre les exposicions posteriors cal destacar la celebrada a Sevilla el 1992 amb motiu del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, dedicada a les principals contribucions científiques, tecnològiques i culturals dels darrers cinc-cents anys i la de Lisboa (1998), dedicada als oceans.
f
Història