El sentit de la fidelitat fou tan arrelat a la Catalunya medieval, que, segons els tractadistes de l’època, que hom n'havia de tenir àdhuc als enemics, complint-los la fe donada. En molts casos, les fórmules jurídiques lliguen la fidelitat amb la legalitat, ésser fidel i legal o lleial, o sia, amb exclusió de frau. Segons els usatges i llurs comentaristes del s XIV, eren obligats a la fidelitat al comte de Barcelona o al rei tots els vassalls, àdhuc els de barons i cavallers, de ciutadans i de l’Església, encara que radiquessin en les jurisdiccions baronials. Tant en les infeudacions com en les comandes d’un feu, reconeixences o confessions d’aquests, a més de la prestació de l'homenatge, el vassall s’obligava a la fidelitat, roborada a vegades amb jurament. La fidelitat era sempre exigible als senyors menors a favor dels majors, i els aloers i els senyors de quadra la devien també al baró del castell termenat. Mancar a la fe al senyor era una nota d’infàmia i un dels delictes més repugnants. El concepte de fidelitat era consubstancial en les relacions de senyors i vassalls, fins al punt que, posat cas que un feudatari hagués incorregut en amissió o es fes empara o segrestament del feu, molts sotsfeudataris i vassalls li continuaven fidels; generalment el rei o senyor superior deslligaven aleshores els vassalls del deure de fidelitat; però, si aquests no se'n consideraven absolts, sobretot en casos en què havia mitjançat jurament, calia demanar als bisbes que decretessin l’absolució.
f
Història