El debilitament de les defenses romanes del limes germànic permeté que els francs travessessin el Rin en diverses ocasions (254, 258, 276) i devastessin la Gàl·lia. L’emperador Julià l’Apòstata signà la pau amb ells (358) i els concedí terres. Des de temps anteriors, però, s’havia anat produint una pacífica i gradual invasió de la Gàl·lia: molts francs s’havien establert a la part nord de la província com a colons, i uns altres militaven en les legions romanes i arribaren, alguns, a ocupar càrrecs elevats. A mitjan s IV es perfilà la divisió dels francs en dos grans grups: els salis i els ripuaris. Al començament del s V, el general Estilicó confirmà un pacte amb ells, pel qual podien romandre en les terres ocupades constituint un limes de caràcter defensiu. Poc temps després els francs ripuaris, mort Aeci, que els havia vençuts, s’apoderaren de Trèveris i Colònia, i posteriorment estengueren el domini fins a Toul i Metz (~475). Els salis dominaren Cambrai i Tournai durant el regnat de Clodió, primer rei històric dels francs, del qual descendeix la dinastia dels merovingis ( merovingi), i ocuparen, a títol de foederati, les terres conquerides fins al riu Somme. El rei Xilderic I (mort el 481), descendent de Clodió, es federà amb els romans, lluità, com a subordinat del general Egidi, contra els ostrogots i els saxons i ocupà la conca parisenca. El seu fill Clodoveu I (481-511) fou el primer rei que aconseguí una certa unitat entre les diferents tribus franques. Vençudes les tropes romanes de la Gàl·lia i mort Siagri, fill i successor d’Egidi (486), Clodoveu fundà el regne franc ( França). Els francs foren agricultors, ramaders i hàbils artesans. Hom coneix llur dret per la llei sàlica (~500) i per la llei ripuària (~540). El rei era el cap, però per als afers importants li calia l’aquiescència del poble, el qual es reunia anualment en assemblea. L’administració de justícia es feia per grups de cent, presidits per un funcionari elegit pel poble, i el poder executiu de les sentències era patrimoni reial. En les expedicions guerreres juraven fidelitat als capitosts, que eren els únics que muntaven a cavall. La família era un organisme sòlid, i el patrimoni era repartit exclusivament entre els fills mascles. La conversió de Clodoveu al cristianisme no arrossegà sinó una minoria; la resta ho féu gradualment, fins a la total conversió, al s VIII, quan hom ja els pot considerar fosos totalment amb els gal·loromans i esdevenen francesos. Els francs travessaren també els Pirineus i produïren una gran convulsió als Països Catalans. Mal documentades pels texts, que es limiten a assenyalar-ne la presa de Tàrraco, aquestes invasions provocaren la destrucció de moltes ciutats i vil·les rurals, com ha demostrat la investigació arqueològica moderna, des d’Empúries fins a Elx, ciutats que foren colpides de mort. Unes altres mostres de destruccions són documentades a Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona) i Bàrcino (Barcelona) on provocà, com a reacció, que fossin construïdes les muralles ara visibles. Molts amagatalls de monedes, fets en aquella època, demostren el pànic que hi hagué, i és possible que amb les invasions es barregessin revoltes de tipus social. No n'és coneguda la cronologia de detall, però la convulsió se centra entre el 260 i el 277. Passada la crisi, a la fi del s III, la distribució del poblament i l’economia canviaren d’una manera notable. El segon contacte fou amb motiu de les lluites entre ells i els visigots, quan aquests, després de la batalla de Vouillé (507), foren empesos vers el sud i Clodoveu els arrabassà Tolosa. Després d’això, potser a causa de discòrdies polítiques, uns quants francs es refugiaren al país, i un d’ells, de nom Bessó, assassinà el rei Amalaric a Barcelona el 531. És quasi segur que hi hagué un nou contacte amb els francs el 631, quan ajudaren el duc de Septimània Sisenand a destronar el seu antecessor Suíntila, en un avanç fins a Saragossa. Però la relació més íntima i seguida amb els francs s’inicià quan Pipí el Breu, en ocasió de la presa de Narbona, el 759, devia ocupar també el Rosselló. L’expedició de Carlemany contra Saragossa el 778 degué representar un contacte intens amb ells, i també les accions successives de conquesta: Girona (785), la Cerdanya i l’Urgell (poc abans del 789?), Osona i Cardona (abans del 798), Barcelona (801), el Pallars i la Ribagorça (abans del 807). Ni aquestes empreses ni la dependència de l’imperi franc representaren la implantació d’importants nuclis de repoblació d’origen franc. Francs ho eren només els caps principals, i encara no tots: Berà, comte de Barcelona, fou potser fill del franc Guillem I de Tolosa, però sens dubte de mare de tradició visigòtica; Gaucelm de Rosselló i Rostany i Odiló de Girona també foren francs, com també Rampó, Bernat de Septimània, Berenguer de Tolosa, Aleran, Isembard, Odalric, Unifred i Bernat de Gòtia; però Borrell d’Osona, Ermenguer d’Empúries, Sunifred i els seus successors foren gent del país, com també sembla que ho foren els vescomtes i altres autoritats inferiors. Quant a la jerarquia eclesiàstica, hi abundaren els indígenes, però hi havia també algun franc. Els abats en general no eren forasters. La repoblació només excepcionalment fou feta amb francs. La cultura continuà essent predominantment de tradició visigòtica, amb alguna influència franca i cordovesa; però, a partir de mitjan s X, quan la dependència política respecte al regne franc cessà pràcticament, el país s’obrí a la cultura franca, que llavors ja cal anomenar, més pròpiament, francesa.
f
m
Història