i galeria d’art | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

galeria d’art

substantiu femeníf
Art
art art
Establiment públic, generalment d’explotació privada, dedicat a l’exhibició i la venda d’obres d’art.

Producte típic de l’individualisme de la societat burgesa nascuda de la Revolució Francesa, fou el mitjà que substituí l’antic encàrrec directe per la moderna oferta de l’artista. Cristal·litzà a la segona meitat del s. XIX a París, i es localitzà en botigues que, com la d’Adolphe Goupil, aviat esdevingueren paral·lelament editorials d’art per a promoure llurs negocis. Va estretament unida al fenomen del marxandatge i ha servit de plataforma de llançament als corrents renovadors i avantguardistes dels s. XIX i XX que mai no haurien trobat una tribuna oficial. A Barcelona, l’origen de les galeries d’art, a part els locals oficials d'exposició, foren els aparadors d’algunes botigues de marcs, com la casa Munter o la Basols. El 1878 la botiga d’estampes Parés esdevingué sala d’exposicions on es consagraren els realistes anecdòtics i els modernistes (Sala Parés). Aparegueren aviat, amb menys força, la casa Llibre (després Cruspinera), el Saló de La Vanguardia —que sovint donà acollida als més renovadors—, l’Hotel de Vendes i el Saló Rovira (1898), seguint l’estètica de can Parés. Cal afegir-hi també la informal però decisiva tasca de la cerveseria Els Quatre Gats. El Noucentisme creà les seves sales, la més important de les quals fou el Faianç Català (1909), continuat després per les Galeries Laietanes i La Pinacoteca, mentre que l’art d’avantguarda era exposat per Josep Dalmau i Rafel. En aquesta època sobresortí també la sala Badrinas (1920-36) i la Syra (1931). Era el moment que a València l’art nou era promogut per la Sala Blava. A la Barcelona de postguerra les galeries Argos, Reig, El Jardín i Laietanes acollien els tímids intents renovadors; la més sòlida i perdurable fou la Gaspar (1939), a la qual s’afegiren la René Metras (1962) —que presenta les “Presències del Nostre Temps"—, l’Adrià (1971), la Dau al Set (1973), localitzades al mateix tram del carrer del Consell de Cent, i, el 1974, la Maeght. Dins unes línies similars hi ha la mallorquina Pelaires i la valenciana Temps. Els anys setanta el boom econòmic de les obres d’art produí un augment vertiginós del nombre de galeries d’art a Barcelona, moltes de les quals han desaparegut amb la crisi econòmica ulterior. En contraposició, han sorgit galeries amb criteris d’actuació més selectius (Metrònom).

Les galeries d’art han tingut un paper decidit en la presència de l’art català a l’estranger, a través de les fires internacionals (Arco, Art Bassel, FIAC, etc.). Destaquen les galeries Joan Prats (1976), Senda (1991), Toni Tàpies (1994), ProjecteSD (2003), Nogueras Blanchard (2004), a Barcelona; Palma XII (1989), a Vilafranca del Penedès; Artloft, a Reus (2002), José Adelantado (1985), a València; Ferran Cano (1986), a Palma, etc. A Catalunya, diverses associacions agrupen les diferents tendències i actituds davant de l’art com ara el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, Art Barcelona i GIC Associació de Galeristes Independents d’Art de Catalunya.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...