Prescindint de les glosses cananeohebraiques en cuneïforme en les lletres de Tall al-Amārna, l’hebreu fou escrit en l’alfabet fenici de vint-i-dues consonants, algunes de les quals foren emprades de bon començament com a semivocals. Només entre els segles IV i II aC hom començà d’adoptar l’escriptura anomenada quadrada, d’origen arameu. Mentre a Qumran apareixen encara ambdues escriptures, la fenícia o paleohebraica ha estat conservada fins avui només entre els samaritans. Per tal de preservar la lectura correcta de la Bíblia, els masoretes idearen (vers els segles VI-VII dC) dos sistemes principals de puntuació vocàlica del text, l’un supralineal (babilònic) i l’altre sublineal (tiberienc). Hom dubta, però, que la pronunciació dels masoretes correspongui del tot a l’original, particularment d’ençà de la descoberta dels manuscrits de Qumran, que supleixen la manca de vocals amb l’ús gairebé sistemàtic de les semivocals, o sigui que empren l’escriptura anomenada plena.
adj
Escriptura i paleografia
Alfabet hebraic
©
Alfabet propi de la llengua hebraica.