i hebreu | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

hebreu

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Llengua semítica, considerada pels filòlegs com una divisió del grup nord-occidental.

Amb el fenici, púnic i moabita, constitueix una branca de l’antic cananeu. Les manifestacions escrites de l’hebreu en el seu període més antic són la Bíblia hebraica (1200-200 aC) i l’epigrafia de l’època reial. Malgrat el predomini creixent de l’arameu d’ençà del període de l’exili (segle VII aC), l’hebreu continuà servint de mitjà d’expressió, si més no escrit, en el període postbíblic: una part de la literatura apòcrifa, documents de la mar Morta i les inscripcions en monedes macabees, en tombes i en osseres jueves. La majoria dels escrits rabínics dels primers segles cristians foren també escrits en hebreu (Mišnà, Tosefta, Talmud i Midraš), i la tradició jueva mantingué l’ús de la “llengua santa” en una gran part de la seva producció literària, no sols durant l’edat mitjana (per exemple, els cabalistes catalans), sinó fins als temps moderns.

Gramaticalment, l’hebreu, que posseeix un alfabet i una escriptura propis, no es diferencia gaire de les altres llengües semítiques, però té les seves característiques pròpies. En certs casos mostra tendències que l’apropen més a l’arameu i a l’ugarític, mentre que en altres s’acosta més a l’accadi i a l’etiòpic. Pel que fa a l’evolució gramatical, de l’hebreu bíblic al mišnaicorabínic i medieval, cal assenyalar dues causes principals: la influència en altres llengües (principalment l’arameu) i la tendència a la simplificació aclaridora. D’aquesta darrera hom pot citar, per exemple, la desaparició de l’ús tan típic de l’anomenat waw conversiu d’ençà de la Mišnà (~200 dC).

Actualment l’hebreu és correntment parlat i escrit per la gran majoria de la població jueva de l’estat d’Israel, on és la llengua oficial. Aquesta obra de restauració nacional és deguda principalment a Eliezer Ben Yehuda (Vilnius 1858 — Jerusalem 1922), el qual no sols reeixí a introduir l’hebreu com a llengua única d’ensenyança a les escoles jueves de Palestina (d’ençà del 1892), sinó que, amb un estudi aprofundit de tota la literatura hebraica antiga, arribà a oferir les bases d’una terminologia prou detallada per a expressar qualsevol objecte i qualsevol concepte, tant pel que fa a la vida quotidiana com a la tecnologia. Actualment l’acadèmia de la llengua d’Israel ha fixat l’ús de més de 30.000 termes tècnics (la terminologia bíblica constava de 7.704 mots). Ben Yehuda renuncià a la pronunciació asquenazita de l’hebreu i adoptà la sefardita, més conforme a l’original.

Col·laboració: 
PFP
Llegir més...