Destacat sobretot en els aspectes d’escultura i de la pintura sobre ceràmica, és un dels fenòmens artístics d’aquesta època més vius, més originals i de més qualitat de la Mediterrània occidental. No tot el territori ibèric tingué la mateixa densitat respecte a les creacions artístiques. Es destaca el seu caràcter essencialment meridional dins el conjunt ibèric (País Valencià, Múrcia i Andalusia). L’arquitectura és l’aspecte més pobre. No són conegudes construccions monumentals religioses o civils, temples o palaus. Als poblats les obres més destacades són en funció de la defensa, i les muralles, en algun cas, com les del Puig d’Alcoi, tenen carreus ben escairats, però normalment presenten blocs tot just desbastats. També són conegudes cambres sepulcrals, com les de Galera a Andalusia, Pozo Moro a Albacete i Moixent (Costera), sovint només identificades per les restes d’escultura que les decoraven. L’escultura fou molt més important. La monumental era de pedra, mentre que les figuretes donades com a exvots als santuaris són de bronze (sobretot als santuaris andalusos de Sierra Morena) o de terra cuita, com les del santuari de la Serreta d’Alcoi. L’escultura de pedra pot ésser dividida en dos grups: les representacions humanes i l’animalística. Dins el primer grup es destaca el bust trobat a l’Alcúdia d’Elx, conegut amb el nom de la Dama d’Elx, que és la peça de més qualitat de tota l’escultura ibèrica, i la Dama de Baza, trobada el 1971 en una necròpoli dels volts de l’antiga Basti, així com la sèrie, nombrosa, del santuari del Cerro de los Santos, prop de Montealegre del Castillo, a Albacete, que representa orants o oferents, masculins i, més sovint, femenins. També hi ha relleus amb escenes, guerreres o religioses, com els de Pozo Moro d’Albacete i d’Osuna. Així com aquesta mena de representacions són conegudes per troballes concentrades en pocs punts (ciutats com Elx o santuaris com el del Cerro de los Santos), l’escultura animalística té una àrea molt més extensa, que comprèn, amb molt poques excepcions, només del S del Xúquer fins a l’Andalusia central. Són figures de bèsties reals (toros, lleons) o mitològiques (esfinxs, grius), sovint citades amb el nom popular castellà de bichas. A la part meridional valenciana hi ha el lot més important de les troballes dels Països Catalans: Elx, Bocairent, Agost, Benidorm, etc, mentre que ja són molt escasses a la part central valenciana (toro de Sagunt, fragments de Turís). Estilísticament és un art força homogeni, amb arrels a la Mediterrània oriental, tant a la costa asiàtica com al món grec arcaic. Correspon al període ibèric antic, des del segle V fins al III aC. Un cas especial són les figuretes i els relleus de cavalls del santuari d’El Cigarralejo de Mula (Múrcia). L’escultura de bronze, sempre de petites dimensions, va lligada a les ofrenes dels santuaris; els lots més nombrosos provenen dels santuaris de Despeñaperros i de Castillar de Santisteban, a la Sierra Morena. Sempre són representacions d’oferents, homes o dones, amb produccions que perduraren més que l’escultura de pedra, puix que, partint dels segless VI o V, arribaren fins a la romanització. La mateixa funció tenen les terracotes del santuari de la Serreta d’Alcoi, amb un procés cronològic semblant. L’altre aspecte important, la pintura, és conegut gairebé exclusivament per la ceràmica. L’estil d’origen més antic és el de decoració geomètrica, generalment bandes horitzontals, combinades amb cercles i, més endavant, amb elements decoratius vegetals. S'estén per tota l’àrea ibèrica i es mantingué des del segle VI fins a la fi. Els dos estils més característics, però, són el de sentit simbòlic, dit estil d'Elx-Archena, típic només del sud valencià (Elx, Alacant, Benidorm, etc.), i l’estil de Múrcia, entre el segles III i I aC, amb figures humanes sense formar escenes i animals simbòlics (llops, àguiles), combinats amb elements vegetals i geomètrics que decoren els espais del fons, amb molta profusió. De la mateixa època és l’estil narratiu, conegut amb el nom d’estil d'Oliva-Llíria, característic de la zona central valenciana, però que s’estengué també per Aragó (Alloza). Hom hi narra escenes de guerra, de dansa, com al vas de la sardana de Sant Miquel de Llíria, de caça a cavall, etc, amb un estil esquemàtic i un gran sentit del moviment. L’orfebreria i les joies no tingueren un paper tan destacat, però se'n coneixen peces notables, com les pàteres amb relleus i incisions de Tivissa. En conjunt, l’art ibèric es manifesta com una recreació original, amb esperit molt indígena, d’influències de l’altra banda de la Mediterrània, arribades a través de les colonitzacions dels fenicis i dels grecs.
m
Art
art ibèric Ceràmica pintada de Sidamon
© Fototeca.cat
Art que es desenvolupà en el territori dels ibers durant la florida d’aquesta civilització, entre els segles V i I aC.