imperatiu categòric

m

Filosofia

Imperatiu que, a diferència de l’hipotètic, no és condicionat per cap fi, de manera que l’acció que n’és objecte és acomplerta per si mateixa com a bé en si mateix.

De caràcter absolut i apodíctic, l’imperatiu categòric és fonamental en l’ètica kantiana (ètica) i, malgrat les diverses formulacions que hom en pot establir, pot ésser sintetitzat en la fórmula: “Obra talment que facis ús de la humanitat, tant en la teva pròpia persona com en la de qualsevol altre, sempre i únicament com d’un fi, mai com d’un mitjà”.