Els inques, que aparegueren al començament del s XIII, s’expandiren, segons la tradició, amb el primer rei mític Manco Capac, que s’establí a la ciutat de Cusco. Fins el 1438 se succeïren vuit reis, que consolidaren l’imperi (imperi llegendari). Amb la coronació de l’inca Paxacuti (1438) començà l'imperi històric i s’inicià l’expansió més enllà de les fronteres del Perú actual. A la mort de Paxacuti, que conquerí, cap al nord, els reialmes dels chimús i de Quito i arribà, cap al sud, fins a la vall de Nasca, el succeí (1471) el seu fill Topa Inca, el qual estengué l’imperi fins al centre de Xile, l’altiplà bolivià i les selves amazòniques. El succeí (1493) el seu fill Huayna Capac, que consolidà l’imperi i millorà l’administració, les comunicacions i les defenses. A la seva mort (1525) dividí el reialme entre els seus fills Atahualpa, fill d’una segona esposa, i Huáskar, l’hereu veritable, fill de la primera esposa (coya), el qual, però, no acceptà la divisió i fou derrotat el mateix any de l’arribada dels espanyols dirigits per Pizarro (1532). Atahualpa condemnà a mort el seu germà, per por que els espanyols no prenguessin el partit d’aquell; Pizarro, però, aprofità l’avinentesa, culpà Atahualpa de la mort del seu germà i el féu decapitar a la plaça major de Cusco (1533). Amb aquest fet la història de l’imperi inca restà pràcticament tancada, si no hagués estat per l’episodi de la resistència del darrer descendent dels inques, Tupac Amaru, que morí també decapitat a Cusco (1572). Dos-cents anys més tard, el record dels inques i de l’imperi rebrotà amb l’intent de revolta, dirigit per José Gabriel Condorcanqui, que prengué el nom de Tupac Amaru II; la revolta tingué un gran ressò entre les masses camperoles indígenes, però acabà tràgicament, amb la mort del capitost i dels seus lloctinents (1781). La cultura dels inques fou d’una originalitat extraordinària, bé que en certs punts fos hereva de les grans cultures que la precediren, com la de Tiahuanaco, la dels mochicas i la dels chimús. La base de l’imperi fou la perfecta organització del treball de la terra, de la ramaderia i de les mines. La terra era propietat de l’inca i era dividida en tres categories; els productes de les dues parts millors corresponien a l’inca i als sacerdots, i la tercera, la pitjor, als camperols. Cadascun d’aquests conreava un lot de terra que li tocava en casar-se, i havia de treballar, a més, en comunitat, les terres dels sacerdots i de l’inca (prestació de treball personal o mita); així mateix, quan li era exigit, havia de treballar a les mines o formar part de l’exèrcit. La base de la societat era un grup (ayllu) constituït per diverses famílies que reconeixien un avantpassat i un tòtem (huaca) comuns i eren dirigides per un cap (mallcu) i un consell d’ancians; els membres del grup compartien el conreu de la terra i la cura del bestiar i desconeixien la propietat privada més enllà dels afers domèstics i de les eines de treball.
El cap de l’imperi era l’inca, personatge d’origen diví, descendent del Sol, i el seu poder no tenia límits; normalment prenia per muller la pròpia germana; a més, podia escollir concubines entre les noies més boniques de l’imperi, triades entre tots els grups, que n'havien d’enviar cada any un nombre determinat a Cusco per al servei de l’inca, de l’aristocràcia i de les divinitats, especialment per al servei dels temples del Sol (les anomenades pels castellans vírgenes del sol).
Tupac Iupanqui, sobirà inca (1471-93), segons un gravat del període colonial
© X. Pintanel
El successor de l’inca era triat pel sobirà mateix entre els seus fills, però generalment era un fill de la coya. La religió incaica era una barreja de creences animistes i fetitxistes i d’un culte a les forces de la natura, les divinitats principals de les quals foren el Sol (Inti), la Lluna (Mamaquilla) i el llamp (Ilapa); el déu creador, Viracocha, ensenyà als homes el conreu de la terra, el teixit i totes les arts. Els darrers temps de l’imperi la religió perdé moltes de les seves primitives pràctiques animistes i màgiques, i al voltant de Viracocha (o Huiracocha) es creà un complex filosòfic, de contingut molt profund, expressat en cants, oracions i poemes d’un gran interès.