i indoeuropeu | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

indoeuropeu

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Nom emprat convencionalment per a designar la llengua parlada en una regió no ben determinada de la planura europea (costes de la mar Bàltica, vall del Danubi, Ucraïna) a la fi del Neolític i al començament del bronze (~3000-2000 aC).

No han estat conservats documents escrits de cap mena. Gràcies a la lingüística comparada (Bopp) i als neogramàtics (Brugmann, Delbrück, Osthoff, Ascoli) hom n'ha pogut conèixer, en gran part, l’estructura fònica i gramatical, com també el vocabulari. Atès que la relació entre el significant fònic i el significat no és una relació natural i necessària, la semblança entre els significants que determinades llengües empren per a expressar un mateix significat (pare: antic indi pitár, avèstic pitar, grec patēr, llatí pater, osc patir, gòtic fadar [alemany Vater, anglès father], tokhari B pācer, irlandès athir) no és deguda a l’atzar, sinó que cal atribuir-la a un préstec lingüístic, a una forma d’una llengua que ha originat totes les altres, o bé a una forma, que no és documentada, i que n'origina d’altres. Aquest darrer fóra el cas de l’indoeuropeu, que únicament ha pogut ésser reconstruït amb l’ajut del mètode comparatiu. Així, les formes primigènies solen anar precedides d’un asterisc (* teòricament i no documentades. Hom estableix, a partir d’un vocabulari fonamental, sèries de correspondències que defineixen el parentiu entre les diverses llengües i que permeten de conèixer els principals trets de l’estructura i del vocabulari de la llengua originària. D’aquesta manera, hom ha pogut demostrar que la majoria de les llengües conegudes d’Europa (llevat del basc, de l’hongarès i del finès), del SW de l’Àsia i de l’Índia són emparentades i deriven d’una llengua única. Resta establerta l’existència d’una família lingüística indoeuropea que comprèn diversos grups: l’indoirànic (o ari), l’anatòlic (amb l’hittita cuneïforme, el luvi, el palaic, l’hittita jeroglífic, el lici, el lidi, el frigi i l’armeni), el traci, el grec (documentat ja a partir del 1400 aC en les tauletes micèniques), l'il·liri, l'albanès, el vènet, l'itàlic (sobretot el llatí, l’osc i l’umbre), el bàltic, l'eslau, el germànic el cèltic. Amb tot, l’indoeuropeu, llengua relativament recent (3000-2000 aC), no pot ésser conegut d’una manera exhaustiva. Suposa l’existència d’una unitat ètnica i cultural, bé que dotada d’una unitat lingüística no perfectament homogènia, sinó dotada d’una divisió dialectal (llengües centum i llengües satem) més recent. És en aquest sentit que la unitat de llengua que representa l’indoeuropeu no és equiparable a la unitat de raça: en cap moment no existí una raça indoeuropea o ària, i la interpretació mítica d’aquesta raça, feta a partir de l’ascendència lingüística indoeuropea, ha d’ésser considerada abusiva.

Col·laboració: 
Llegir més...