i indumentària | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

indumentària

substantiu femeníf
Indumentària
indumentària indum
Peça o conjunt de peces que usen les persones per a cobrir-se o vestir-se.

La diversitat de la indumentària en el decurs dels temps, segons els pobles, els climes, les èpoques, la civilització, la idiosincràsia, etc., ha estat sempre en estreta relació amb les possibilitats materials i amb el gust artístic de cada època. Durant el Paleolític els elements de la indumentària procedien de la cacera. Al Neolític, època de pastors i agricultors, apareixen els primers teixits, que són decorats a l’edat del bronze i que hom ha conservat, fins a l’època de la colonització, entre els pobles primitius de l’Àfrica, Oceania, etc. A Mesopotàmia hom troba el tipus de vestit de pell de cintura avall anomenat kaunakes, que després hom fa de teixit o llana, imitant les antigues pells en farbalans, que hom retroba en les faldilles de les dones cretenques i en les posteriors de diferents països mediterranis. També apareix a Mesopotàmia un tipus de vestit (conservat encara en el sari indi) que cobreix una espatlla i deixa l’altra nua, així com l’obligació de l’ús del vel per a les dones, costum que perviu actualment, per exemple, en certs països islàmics. La primera aplicació del metall (coure) a la indumentària es dóna a Creta, amb els corresponents vestits femenins molt cenyits. A Egipte la indumentària era una simple túnica, de lli o llana, recta i ajustada, i prisada a l’Imperi Nou. Hom retroba aquest prisatge a Grècia, també, posteriorment, on el vestit era una peça de roba rectangular, l’exòmide, adaptada al cos sense forma preconcebuda, o bé tallada i cosida sense diferència per als dos sexes; el quitó, o túnica curta, hi fou també un vestit molt corrent, així com el peple femení. La indumentària romana fou una derivació de la grega (la túnica deriva del quitó grec; en el mantell, anomenat toga, apareixen complicacions noves, així com en el cinyell i els ornaments); el vestit llarg fou el de les classes dominants, mentre que el curt ho fou de les classes treballadores. El primer predominà durant l’edat mitjana i influí els ornaments litúrgics. A l’època romànica existeix uniformitat en la indumentària dels dos sexes, sempre de colors vius i coberta de brodats i ornamentacions, molt influïda per la bizantina. Tota l’Europa occidental tingué durant l’època gòtica una gran uniformitat en el vestir, en el qual apareix una nova nomenclatura d’origen germànic. La indumentària de les classes pobres varià poc i conservà bàsicament la forma de l’antiga vestidura romana. Al segle XIV el concepte de “bellesa ideal” porta a un aspecte rebuscat de l’exterior, en el qual l’art influí cada cop més; es generalitza l’ús de la seda i de teixits orientals que permeten de realçar més la forma del cos; cada país té la seva forma particular de vestir, però Borgonya és el gran centre de moda d’aquell moment. Durant el segle XV la moda de la cort de Castella s’imposà arreu d’Europa, però fou al segle següent que assolí l’apogeu per la seva austeritat i rigidesa i pel predomini del negre (molt del gust de la Contrareforma i del segle, el qual cerca sobretot la majestat en l’art), i apareixen alhora els primers uniformes militars ( uniforme); quant a les classes populars, porten vestits pobríssims, dels quals resta poca constància. Al segle XVII al gust barroc correspongué una indumentària amb tota mena d’excentricitats; d’altra banda, el canvi de moda fou cada cop més freqüent, la burgesia i els petits senyors tractaren d’adoptar els vestits de l’alta noblesa, i l’hegemonia en la normativa del vestir fou exercida, quant al món catòlic i al protestant, per França i Holanda, respectivament; vers el 1633 s’inicià el costum de portar perruca, que perdurà fins a la darreria del segle XVIII. Amb Lluís XIV la moda esdevé (reglamentada —com l’art, en general— per les acadèmies) més severa, i apareix també la corbata de randes, molt diferent de l’actual. Al segle XVIII la indumentària masculina, fins aleshores molt més important i luxosa que la femenina, perd hegemonia a favor d’aquesta; d’altra banda, el perfeccionament dels telers a la Gran Bretanya permeté un abaratiment dels teixits, la qual cosa, unida a una recerca d’una indumentària més còmoda i higiènica, portà a una major igualació en el vestit entre les diferents classes socials, bé que no quant al cost de les teles, sinó quant a la forma d’indumentària; aquesta, entre els homes, era molt similar a la que ha perdurat fins ara (calçó, casaca i armilla) i, entre les dones, malgrat algunes exageracions, esdevingué molt més simple, especialment a la segona meitat del segle, amb el retorn rousseaunià a la natura. Amb la Revolució Francesa es transformà la indumentària: seguint la tendència, novament sorgida en ocasió de les troballes de Pompeia, a favor de les línies de l’antiguitat clàssica, amb la consegüent simplificació dels vestits femenins, les grans faldilles folgades deixen lloc a les túniques; i en la moda masculina hi ha la implantació dels pantalons (1792). La simplicitat en el vestir, més enriquida tanmateix, continua durant el Primer Imperi i desapareix vers el 1830, amb el Romanticisme, en aparèixer un neobarroc, i especialment amb el Segon Imperi, en què l’aparició del mirinyac, de connotacions neorococós, i el desig de manifestació del propi poder de la burgesia faran desaparèixer tot sentit de comoditat, la qual hom no retroba tampoc amb els polissons; les classes obreres, però, vestien molt diferentment: vestit recte per a les dones, brusa per als homes. A les acaballes del segle XIX en la indumentària masculina hi ha una substitució molt important: de la levita per l’americana; en la moda femenina aparegué, fruit de les influències prerafaelita i japonesa (tipificable en el tradicional quimono), la faldilla recta, que no deixà tanmateix d’ésser molt carregada. Després de la Primera Guerra Mundial es generalitzà l’ús de la faldilla curta i dels cabells tallats, expressió d’una tendència a la igualació en la indumentària entre les classes socials i a una major comoditat per a la dona, incorporada al treball. Juntament amb una continuïtat en aquest tipus de vestit, se n'ha donat també una transformació (minifaldilla i pantalons per a les dones; adopció d’una indumentària informal i més igualitària per a ambdós sexes, etc.).

Col·laboració: 
PTo / RMMR
Llegir més...