filosofia islàmica

filosofia àrab
f
Filosofia

Filosofia desenvolupada en el món islàmic.

La filosofia aparegué en el món musulmà com una disciplina essencialment estrangera. L’estricta ortodòxia de l’islam sunnita només concebia el coneixement de Déu des d’un punt de vista fonamentalment jurídic. Això no obstant, i amb l’ajuda de les traduccions d’obres científiques i filosòfiques gregues, directament de l’àrab o a través del siríac ( Gondēšāpūr), fou introduïda l’especulació filosòfica, sovint en un difícil equilibri per no caure en l’heterodòxia. Així, els traductors Ḥunayn i el seu fill Iṣḥāq, entre altres, assimilaren erròniament Aristòtil al neoplatonisme. D’altra banda, atès que l’islam no admet el magisteri dogmàtic, cada pensador musulmà desenvolupà una filosofia independent, l’evolució de la qual pot ésser dividida en filòsofs anteriors o posteriors a Algatzell. El primer període (segles IX-XI) representa una síntesi de la metafísica neoplatònica, de les ciències naturals i de la mística: al-Kindī (mort el 873) proclamà la necessitat dels estudis matemàtics; al-Fārābī (mort el 950) introduí la distinció metafísica entre l’essència i l’existència en els éssers creats i, juntament amb Avicenna (mort el 1037), intentà l’adaptació de l’emanatisme neoplatònic al dogma islàmic. En nom de l’ortodòxia tingué lloc la reacció d’Algatzell (mort el 1111), exposada en l’obra Destructio philosophorum, crítica radical de la filosofia anterior. A partir del segle XII el focus del pensament filosòfic es desplaçà a l’Àndalus, amb ibn Baǧǧā (mort el 1138), ibn Ṭufayl (mort el 1185) i, sobretot, Averrois (mort el 1198), el qual tingué cura d’assenyalar la separació entre teologia i filosofia, refutà la crítica algatzelliana (La destrucció de la destrucció) i donà una nova interpretació de l’aristotelisme. A l’Orient sorgiren pensadors menys originals, generalment xiïtes, que continuaren, en certa manera, la tradició d’Avicenna, alhora que la llengua àrab era desplaçada per la persa. L’intent d’establir la distinció definitiva entre l’essència i l’existència degenerà sovint en monisme: al-Suhrawardī (mort el 1191) o Naṣīr al-Dīn Ṭūsī (mort el 1273). Al marge, es desenvoluparen sistemes heterodoxos, com la doctrina dels Iḫwān al-Safā, palesament influïda per les idees pitagòriques.